FESTIVAL MIXTUR 2015. Músiques de recerca i creació interdisciplinària. FABRA I COATS. 23-26 D’ABRIL DE 2015.
Per Mònica Pagès i Santacana
L’antiga fàbrica tèxtil Fabra i Coats de Sant Andreu, que actualment s’ha reconvertit en una “fàbrica de creació” oberta a qualsevol esdeveniment cultural de nova fornada, és el lloc més adient per acollir els quatre dies de programació intensa que ofereix el Festival Mixtur. Aquest festival, del qual s’acaba de fer la tercera edició entre els dies 23 i 26 d’abril, troba en aquest espai el marc idoni, que sembla que hagi transformat el soroll que devien fer les màquines industrials fa cent anys en les noves sonoritats de creació musical generades pels compositors més joves i també pels més reconeguts dels últims anys. Un entorn en què l’abstracció sonora troba ressò en l’arquitectura funcional dels pavellons industrials i de les bòbiles que van marcar l’estètica futurista del segle XX i que encara perdura.
Al Festival Mixtur, les músiques de recerca i la creació interdisciplinària tenen formes molt diverses. Algunes continuen militant en el trencament de la formalitat harmònica i rítmica que va originar la Segona Escola de Viena, la de Schönberg, Webern i Berg, i que es va introduir al nostre país gràcies a compositors com Gerhard o Homs. L’evolució dels darrers cinquanta anys és evident i ara podem sentir exemples que creen tendència, com el cas de l’Ensemble Crossinglines, d’aparició emergent al nostre país, o com el cas de l’Ensemble Recherche, que ja fa trenta anys que postula els principis de la música nova. Entremig sorgeixen altres grups instrumentals que aquest any també han estat convidats pel Festival Mixtur, com el Vertixe Sonora Ensemble, el BCN216, l’Ensemble for New Music Tallinn, o l’Ensemble 2E2M. Tots, tant els de casa com els de fora, són exemples clars del que suposa la interpretació que ja no es vol continuar dient “contemporània” per l’anacronisme del terme o per la reducció d’una etiqueta que vol superar tots els prejudicis que pot contenir la modernitat.
Els concerts que van oferir aquests grups van fer sentir obres de compositors eminentment clàssics en aquest gènere, com Pierre Boulez (de qui enguany celebrem el 90è aniversari), Salvatore Sciarrino, Anton Webern, Helmut Lachenmann, Roman Haubenstock-Ramati, Morton Feldman o Iannis Xenakis, juntament amb estrenes d’obres ja compostes en el segle XXI, com la d’Aurélien Dumont, Henrik Denerin, Santiago Díez-Fischer, Mateu Malondra, Agustí Charles, Nuria Nuñez Hierro, Iñaki Estrada Torio, Pedro Álvarez, al costat de la creació d’altres compositors actuals com Georg Friedrich Haas, Arash Yazdani, Jeffrey A. Brown, Maxime Barthélemy, Marco Longo, Clara Maïda, Jef Chippewa, Francesco Filidei, Franck Bedrossian, Ramon Lazkano, Oscar Strasnoy o Alexandros Markeas. És important subratllar aquest nombre tan extens de noms, que un any més ha seleccionat el Festival Mixtur per donar una àmplia mostra del passat i el present d’aquest tipus de música que té en la recerca i en el diàleg interdisciplinari el sentit del seu llenguatge.
Al costat dels concerts d’aquests grups instrumentals i de solistes com el pianista Rei Nakamura, o dels duets de percussió i piano de Wespoke, del de trombó i violoncel de Two New, o fins i tot l’espectacle de dansa i percussió de FH23, es treballa amb instruments acústics de corda, vent o percussió, als quals s’ha afegit l’experiència auditiva de la música electrònica i de l’electroacústica, que, des del meu parer, plantegen una expressió sonora radicalment diferent. Així com la música acústica utilitza els instruments com a emissors de sons que responen a la codificació d’una nota o d’un efecte sonor, la música electroacústica elabora els sons captats de la realitat a partir de programes informàtics i de sintetitzadors que els transformen en ambients auditius de molta força suggestiva per a l’oient. Algunes obres, com Júpiter de Florent Colautti o Metalogi de Ioannis Kalantzis, semblen simfonies de sons que evoquen una sensació de reminiscències uterines o que ens reconnecten amb l’hipotàlem més ancestral, amb el qual es devien percebre els sons de la natura des de les profunditats protectores d’una cova. Convindria estudiar els efectes neurològics d’aquesta mena de música, que sembla activar en pocs segons la fase REM del somni, l’estat de vetlla o de trànsit cap als llacs de l’inconscient. D’altres obres electroacústiques, com La Soupe parfumée de Barbara Bicanic o Adsem Varien d’Alejandro Casales Navarrete, semblaven fer-nos veure una pel·lícula sense imatges, la recreació sonora d’una realitat que només es pot imaginar o que es reflecteix en formes abstractes animades que fan de paret visual als efectes hipnòtics del so. En aquesta oportunitat de música electroacústica i videocreació que es va programar el dijous 23 al Festival Mixtur, també s’hi va incloure l’obra Passeig de Gràcia 98 de Jan Mech, un creador sonor que fa de pont entre una presència diferent del músic en aquest tipus de creacions i el format de la interpretació instrumental en directe amb la improvisació de sons enregistrats que es manipulen amb la intervenció de dispositius electrònics o d’interfícies. Mech va fer una actuació amb el públic al voltant i l’ordinador portàtil sobre un faristol, a mode de partitura, que va fer experimentar a tots els assistents el que realment significa tenir una vivència musical amb les noves tecnologies.
A continuació, el concert que va oferir l’Ensemble Recherche en un altre escenari de les instal·lacions de Fabra i Coats ens retornava als orígens d’aquesta evolució sonora que ha tingut lloc al llarg de només cent anys, des que la atonalitat va irrompre en l’estètica musical per alliberar la creació cap a una nova manera d’intel·ligibilitat auditiva que encara ara provoca grans adeptes i forts revulsius. Un tipus de composició que rebutja la nota i el so i que confronta amb la mateixa intensitat els dos hemisferis del cervell, el dret i l’esquerre, el sonor i el lògic, el musical i el del llenguatge. El resultat és una tensió emocional que porta cap a diversos estats de percepció auditiva, cap a recorreguts interiors que busquen un sentit a la repetició, al silenci o al color i al volum dels sons. Els escollits que saben orientar-se en el laberint expressiu que proposa aquest antisistema de composició, hi poden apreciar noves dimensions del fet sonor i musical, enriquit per les textures, per la polirítmia, per harmonies calidoscòpiques que, com la concepció cubista de les arts plàstiques originades en paral·lel al serialisme, han anat progressant cap a diàlegs més complexos, cap a abstraccions que potser són més intel·ligibles per la part més imaginativa del nostre cervell. Així va ser el programa escollit per l’Ensemble Recherche, que barrejava els orígens d’Anton Webern, amb les seves Variacions, op. 27 (1926-1927) per a piano sol o les Vier Stücke, op. 7 (1910) per a violí i piano; o el Trio de corda núm. 1, “Ricercari” (1948-1978) de Roman Haubenstock-Ramati, amb l’obra seleccionada pel festival d’Aurélien Dumont, Berceuse et des poussières, del 2012, i amb l’estrena mundial de l’obra Verzeitlichung de Henrik Denerin. Una tria coherent, plena d’afinitats i també de contrastos, que va confluir en l’obra Allegro sostenuto (1986-1988) de Lachenmann, com el paradigma del que ha significat la creació musical de la segona meitat del segle XX, que ha servit de punt de partida a aquest nou camí de recerca infinita de la música i de creació sense límits que vol ser l’art del nostre temps.
