PALAU 100. Wiener Philharmoniker. Dir.: Daniele Gatti. Segona i Quarta Simfonies de Brahms. PALAU DE LA MÚSICA. 29 DE SETEMBRE DE 2012.
Per Mercedes Conde Pons
Com l’esperada pluja que va arribar a Catalunya dissabte passat, 29 de setembre, per refrescar i nodrir la terra després de força temps sense aigua, l’Orquestra Filharmònica de Viena arribà també a Barcelona per alimentar les oïdes dels melòmans. I com l’aigua que entra a fons dins la terra, així la música de Brahms escollida per Daniele Gatti per a aquesta gira, amarà també ben endins l’ànima dels espectadors.
El Palau de la Música Catalana era ple de gom a gom, i això que les entrades ja marcaven l’índex d’elitisme a què la música sembla estar condemnada, si es jutja pel tractament que està rebent dels polítics i si és que no trobem abans la manera de revertir aquesta tendència o –difícil, però no impossible– procurem trobar un altre sistema financer que permeti que la cultura formi part d’una economia sostenible; tendència que, altrament, sí que funciona en altres països.
Naturalment, ningú no es volia perdre un concert d’aquestes característiques i, en efecte, pagava la pena. La Filharmònica de Viena mostrà al llarg del concert la llista de virtuts que en fan una orquestra emblemàtica i amb un so propi i característic: densitat tímbrica de la corda, amb uns greus vellutats i considerablement excelsos, sobretot en els violoncels i violes; afilat so del vent fusta –sobretot oboè– i un vent metall brillant i de so profundament daurat.
Com és habitual, l’orquestra arribà a Barcelona amb el director escollit per a l’ocasió pels membres que la integren: l’italià del nord Daniele Gatti. Deu ser per la proximitat geogràfica –Gatti és nascut a Milà, no gaire lluny de la frontera austríaca– o per la memòria cultural de les intermitents invasions provinents d’Àustria i França, principalment, Gatti semblava entendre’s a la perfecció amb els músics de la Filharmònica de Viena. Orquestra, d’altra banda, que va beure directament de la font original en la interpretació de les obres del romanticisme germànic escollit en aquesta ocasió, Johannes Brahms, compositor de les dues simfonies parells que ocupaven el programa del concert i que, al seu torn, havia estat director d’aquesta orquestra.
I malgrat que un hagi escoltat infinitat de vegades aquestes obres, deixeu-me que us digui que Daniele Gatti va saber donar quelcom nou en les seves versions, sobretot en la Quarta Simfonia de Johannes Brahms, tan habitual en els programes i especialment reeixida en el concert de dissabte. Gatti va defugir l’expressió melancòlica pessimista que tan sovint s’ha associat a l’obra de Johannes Brahms, per descobrir-ne una música que tendeix sempre cap al positivisme, una música que no es recrea –com en altres versions– en el patiment o la nostàlgia i que mira sempre cap endavant. La versió de Gatti amb la Filharmònica de Viena d’aquests dos monuments simfònics es recreava en els contrastos generats i accentuats al llarg dels moviments, amb atacs incisius i molt masculins dels grans acords percudits del primer moviment de la Quarta de Brahms combinats amb el lirisme més lleuger i amb densitat com de núvol de la melodia que s’intercanvia i moments màgics com les variacions del quart moviment, que són tant un divertimento de l’autor com un exercici tècnic de grans dimensions. Gatti va saber presentar un molt bon coneixement de la partitura, en destriar els plans sonors i descobrir a l’oient nous protagonismes en l’expressió, com el de les violes en la Segona Simfonia –altrament, sempre s’ha dit que les violes de la Filharmònica de Viena són les millors del món. Després del triomf, una propina tan desconcertant com sorprenent pot ser una xocolata farcida de licor: el preludi del tercer acte de l’òpera de Richard Wagner: Els mestres cantaires de Nuremberg.
Un concert que a més de fer gaudir, permet aprendre alguna cosa nova, no té preu, o si?
