TEMPORADA OBC. Viktoria Mullova, violí. Dir.: Pablo González. Obres de Blai Soler, Bartók i Xostakóvitx. L’AUDITORI. 19 DE GENER DE 2013.
Per Xavier Chavarria
L’art, i especialment la música, ens parla de nosaltres mateixos. Ens agradi o no el que sentim o el que veiem, la comunicació sempre hi és, i cadascú ho rep d’una manera diferent perquè ho percebem en funció de la nostra experiència, del bagatge, de l’emoció que ens remou aquella obra concreta. Per això és tan autèntica i lícita una reacció d’empatia i admiració, com la contrària, d’incomprensió o de rebuig: una mateixa obra és capaç de generar tota mena d’emocions perquè precisament viu per això, per commoure, per connectar-nos amb el món i, sobretot, amb nosaltres mateixos. I en aquest sentit, les tres obres interpretades al concert de l’OBC d’aquest cap de setmana a L’Auditori compartien plenament aquest rol commovedor, de retrat intern i extern, i de connector emocional amb el món i fins i tot amb la història. A través d’aquestes obres, inquietants i desoladores, Bartók, Xostakóvitx i Blai Soler ens parlen del món que els envolta però també de nosaltres mateixos, diuen allò que molts som incapaços de dir –ni tan sols d’entendre– i ho expressen per mitjà d’un art abstracte, críptic, però intensament eloqüent, que en el fur més intern tots comprenem encara que el que sentim no ens plagui. És l’única explicació que aquest cronista troba a la marcada sensació d’amargor, inquietud i desesperança que li van suscitar les tres obres d’aquest concert. I com que la bellesa, concepte escandalosament subjectiu i voluble, en el món de l’art ja va quedar esgarrinxat fa dècades, ens abstindrem de valorar o etiquetar en aquests termes l’obra de Blai Soler (Barcelona, 1977) que va encetar el concert, Divinacions, encarregada per l’OBC i que aquí s’estrenava. Una obra sense concessions, que s’allunya amb ferotgia de qualsevol paràmetre tradicional; un món sonor delirant i convuls, bastit amb silencis lacerants i sons abruptes, que deixa el públic perplex… i commogut. Pura comunicació. És l’art del nostre temps.
Aquesta càrrega emocional i aquesta capacitat expressiva –tot i que amb un llenguatge musical molt diferent– també la suscita el Concert per a violí i orquestra núm. 1, op.77 de Dmitri Xostakóvitx, compost a la Unió Soviètica en plena Guerra Freda, entre el 1947 i el 1948, enmig d’un ambient tèrbol i sòrdid, i amb la policia cultural soviètica amargant la vida a qualsevol artista que s’atrevís a pensar diferent. I d’un ambient malaltís i ignominiós com aquest no en pot sortir altra cosa que una obra agra i espessa, crua, gèlida, d’harmonies incòmodes i melodies solitàries: com voleu que soni una música nascuda i sorgida en aquestes condicions? També el Concert per a orquestra de Béla Bartók que va sonar a la segona part és fill d’unes circumstàncies doloroses i neguitejants, elaborat durant l’exili als Estats Units i a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, amb l’autor obsedit pel terror nazi i assetjat per una malaltia que el va acabar duent a la mort. Obres, totes dues, bellíssimes en la seva aspror, d’una estranya dolçor i extremadament expressives, que ens reafirmen en la convicció i la necessitat de conèixer les circumstàncies històriques però també vitals i emocionals del compositor per entendre per què fa la música que fa. Si no és així, et perds bona part de la pel·lícula, i corres el risc de marxar cap a casa sense haver entès res i amb una sensació d’amargor i desesperança que no saps d’on surt: i surt de la música, i de la seva més alta virtut de comunicar i commoure!
Això sí: hi ha d’haver uns intèrprets que facin reviure aquest art en tota la seva plenitud, que s’hi posin al servei i el facin seu. I potser perquè ella també va tastar la bilis del règim soviètic, i en va patir de primera mà la persecució i el setge pervers, la violinista Viktoria Mullova va ser una magnífica exegeta de tot aquest sentiment, fent parlar el violí ara amb vigor i energia (en la Burleska), ara amb un fil de so incandescent i eteri, tremolós i sòlid alhora, i amb un solo estremidor en la Passacaglia. Precisió, contenció, ni un sol gest de cara a la galeria: el seu hieratisme no està renyit amb una certa calidesa, talment un àngel apocalíptic, talment una sibil·la armada amb un violí que ens explica uns rigors que, tot i venir de lluny, sentim ben a prop i són ben nostres.
I l’OBC, comandada amb bona mà pel seu titular, Pablo González, va estar a bona altura: amatent i eficaç a l’obra de Blai Soler, va saber mantenir-se al lloc que li atorga Xostakóvitx en la seva obra, i va tenir moments brillants a la segona part, en el Concert per a orquestra de Bartók: l’obscuritat llòbrega de la corda a la “Introduzione”, el sarcasme lacerant de l’“Intermezzo interrotto”, les magnífiques intervencions de tots els solistes (flautes, oboès, fagots, metalls…) al “Giuoco delle coppie”, i sobretot la frenètica cursa d’obstacles del “Presto” final, un dels passatges més exigents del simfonisme del segle XX.
