PALAU 100. Los Angeles Philharmonic. María Dueñas, violí. Gustavo Dudamel, director. Obres de John Williams, Gabriela Ortiz i Antonín Dvořák. PALAU DE LA MÚSICA. 28 DE MAIG DE 2024.
Tret de la violinista María Dueñas, nascuda a Granada, tota la resta en aquest concert era d’alguna de les Amèriques. N’era l’orquestra, la prestigiosa Los Angeles Philharmonic; n’era el director, el veneçolà Gustavo Dudamel; n’era el compositor de la primera peça interpretada, l’estatunidenc John Williams; la compositora de la segona, la mexicana Gabriela Ortiz, i no n’era el compositor de la tercera peça, el txec Antonín Dvořák, però sí que n’era o, si més no, tenia una clara vocació americana la seva obra, la Simfonia del Nou Món.
El concert, que formava part d’una gira europea que va començar al Palau i va continuar a París (30 de maig) i Londres (2 de juny), es va iniciar amb l’Olympic fanfare and theme, composta per John Williams per als Jocs Olímpics de Los Angeles del 1984.
Williams, que aleshores ja havia acreditat en moltes de les seves músiques cinematogràfiques la capacitat per crear atmosferes musicals èpiques de gran eficàcia, era el compositor ideal per a una fanfara olímpica i no va decebre: un tema potent, clar i definit, un segon tema més quiet, un acompanyament harmònicament senzill, i tot això amanit amb molta percussió i grans esclats del metall. Les fanfares, per anar bé, han de ser curtes, altrament es fan pesades; aquesta era curta i va funcionar perfectament com a obertura del concert.
Va seguir-la l’estrena a Espanya del Concert per a violí, “Altar de Cuerda” de la compositora mexicana Gabriela Ortiz, una obra resultat d’un encàrrec de Los Angeles Philharmonic. La va interpretar meravellosament bé la violinista María Dueñas, a qui l’obra està dedicada. Ortiz, que afirma que els compositors que la van impressionar més de petita eren Bartók i Stravinsky i que admira Chávez, Ginastera o Revueltas, ha construït una obra en els tradicionals tres moviments, on tots aquests referents són més o menys perceptibles. La peça presenta una part solista brillant i endimoniadament difícil d’interpretar que Dueñas va resoldre de manera espectacular. L’obra, molt complexa des d’un punt de vista rítmic, recupera reelaborant-la, la riquesa rítmica de molta música tradicional americana i tímbricament pren un color molt especial a causa de l’exuberància de la percussió.
A la segona part va arribar la Simfonia del Nou Món, una de les obres més divulgades del gran repertori, tant pel seu atractiu com per la qualitat. Una d’aquelles obres que tothom sap o creu saber “com ha de sonar”. I aquí va sorgir la sorpresa: l’obra no solament va sonar “com ha de sonar”, sinó que, sorprenentment, hi vam aprendre encara coses noves.
Quan una orquestra de gran qualitat com Los Angeles Philharmonic prepara, amb temps i amb els assajos necessaris, una gira amb una peça del gran repertori i ho pot fer amb un director de gran qualitat, que a més fa quinze anys que n’és el director titular, poden arribar a passar aquesta mena de miracles.
La quantitat de matisos subtils que Dudamel va aconseguir extreure del conjunt orquestral va ser aclaparadora. El director tenia una idea clara per a cada compàs, per a cada inflexió. La música respirava, el fraseig era flexible, expressiu, hi ajudava un tempo gens rígid que jugava amb acceleracions i retardaments infinitesimals i una riquesa i varietat dinàmica plena de petits èmfasis i relaxaments. El resultat va ser que vam escoltar coses: segones veus a la corda o contrapesos equilibradors a fustes i metalls, que normalment no s’escolten i que ens van obligar a revisar el concepte de “com ha de sonar” la peça.
De manera general, el so va ser brillant, obert, un so que fa quaranta anys –ara el terme ha caigut en desús– es deia “d’orquestra americana” i que aplicat a una simfonia que es diu Del Nou Món, deu ser el que toca.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
