EL NAIXEMENT DEL FORTEPIANO. Joan Bosch, traverso de sis claus. Isabel Fèlix, fortepiano. Ferran Devesa, actor. Obres de C. Ph. E. Bach i W. A. Mozart. SALA MUSITEKTON. 17 DE NOVEMBRE DE 2018.
“Una cervesa blanca, si us plau.” Amb aquest reclam el Musitekton del reconegut lutier Josep Saguer, situat a poques desenes de metres del Palau de la Música Catalana, es convertia la tarda-vespre de dissabte en la Drillhaus hamburguesa que Telemann va idear i que suposava un lloc de reunió per anar a escoltar música. L’actor Ferran Devesa –convertit en cambrer de la cerveseria– donava la benvinguda al públic i presentava, segons un guió prèviament concebut pels intèrprets del concert, les característiques i l’ambient d’aquelles tardes de l’Hamburg del segle XVIII. El naixement del fortepiano era el nexe d’un concert en què Joan Bosch al traverso de sis claus i Isabel Fèlix amb el fortepiano vienès, construït deu anys enrere per Paul McNulty prenent com a model un Walter & Sohn del 1805, ens van fer viatjar mitjançant Sonates de C. Ph. E. Bach i de Mozart a la música de cambra del Classicisme. Dos solistes de reconeguda solvència, com Joan Bosch –professor i cap del Departament de Música Antiga del Conservatori Josep Maria Ruera de Granollers, amb una sòlida trajectòria com a solista i com a membre d’orquestres dirigides per Dantone, Strynkl, Bernardini, Onofri o Spadano– i la pianista menorquina Isabel Fèlix –membre fundadora de l’European Fortepiano Association– i amb un llarg bagatge concertístic i discogràfic, unien el seu talent per oferir un programa en què virtuosisme, claredat clàssica i diàleg instrumental convivien en una veritable sessió de música de cambra.
Envoltats dels instruments de corda del Musitekton, les parets de pedra de la sala i la dimensió i l’acústica de l’espai dissenyat també per poder fer-hi concerts de cambra creaven una atmosfera propícia per deixar-nos portar per les delicioses melodies de C. Ph. E. Bach. Les subtils sonoritats dels dos instruments congeniaven per fer-nos assaborir els refinats moviments lents de les Sonates del “Bach d’Hamburg”. Partitures fotocopiades de manuscrits –com ens va mostrar la pròpia Isabel Fèlix després del concert–, llegades per un compositor que fa emanar de les obres un seguit de reptes tècnics, expressius i de simbiosi instrumental que tant Joan Bosch com la pianista van cuidar fins al detall. Entre obra i obra les aparicions del “cambrer” de la Drillhaus permetien al públic conèixer les particularitats del fortepiano, l’admiració dels compositors vers Telemann, pinzellades de l’Hamburg de l’època…, una idea del tot brillant si, com és el cas, té un discurs interessant, amè. Dues Sonates de C. Ph. E. Bach van emmarcar una transcripció realitzada pel propi Joan Bosch de la Sonata per a violí i piano, KV 376 de Mozart i la cèlebre Sonata Marxa Turca que Isabel Fèlix va tocar admirablement en solitari. Un Mozart que comportava unes dificultats tècniques evidents per al flautista, amén d’uns aspectes expressius que sempre han de prevaler dins el llenguatge del compositor de Salzburg. La música de la Sonata KV 376 fluïa amb uns diàlegs precisos i detallistes, atenent les proporcions dels cànons clàssics que marquen aquesta inspirada composició i fent emanar l’inspirat lirisme mozartià amb una naturalitat darrere la qual s’amaguen un seguit de complexitats tècniques més que notòries. Una interpretació delicada i expressiva que va donar pas a la música de la Sonata en La major de Mozart interpretada per Isabel Fèlix sense repeticions de les seccions i amb un joc de contrastos que prevalia en detriment d’un tempo excessivament ràpid i així permetre’ns apreciar amb precisió tots els detalls preciosistes que Mozart va manifestar en aquesta obra.
Quatre Sonates bellíssimes, totes en tonalitat major, van confegir un gran concert de música de cambra i que no podia acabar d’una altra manera que amb un tast de cervesa blanca servit gentilment per l’actor Ferran Devesa mentre els músics departien amb el nombrós públic assistent.
Imatge destacada: © Jordi Gargallo
