LA CASA DELS CANTS-NADAL AL PALAU. CONCERT DE SANT ESTEVE. Cor Petits de l’Orfeó Català (Mercè Pi, directora), Cor Mitjans de l’Orfeó Català (Glòria Fernàndez, directora), Cor Infantil de l’Orfeó Català (Glòria Coma i Pedrals, directora), Cor de Noies de l’Orfeó Català (Montserrat Meneses i Sendrós, directora), Cor Jove de l’Orfeó Català (Pablo Larraz i Oriol Castanyer, codirectors), Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana (Xavier Puig, director), Orfeó Català (Pablo Larraz, director). Laia Armengol, Jordi Armengol, Pau Casan, Maria Mauri, Paul Perera, pianistes. Joan Seguí, orgue. Marc Cabero, Pablo Contreras, percussionistes. Ennèagon Ensemble (Cèlia Salas, flauta; Roger Borràs, oboè; Oriol Estivill, clarinet; Elena López, fagot; Guillem Serra, trompa). Metropolitan Union (Daniel Morales, tenor; Martí Doñate, lead; Tomàs Maxé, baix; Joan Mas, baríton). Anna Romaní, coreografia. Adrià Aubert, direcció escènica i dramatúrgia. Paula Malia, presentadora. Pablo Larraz, direcció artística. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE DESEMBRE DE 2024.
Un any més, el tradicional Concert de Sant Esteve ha escrit una nova pàgina al Palau de la Música Catalana, la cent onzena edició, i ha estat, com s’esperava, el plat fort de la temporada de La Casa dels Cants. Amb el lema “Roda el món i torna al Born”, l’edició d’enguany incorporava nous ingredients al tradicional menú, amb l’objectiu d’ampliar la diversitat sense deixar de “preservar i reivindicar el patrimoni cultural català”, en paraules del propi Pablo Larraz, novament director principal i artístic del concert. Deixant irremeiablement fora un grapat de les nadales més conegudes, presents en moltes edicions anteriors, el propòsit de representar un Nadal multicultural es va veure acomplert amb un raonable equilibri, tot seguint un fil conductor reforçat per la intervenció de diversos corresponsals de TV3, que oferien un prefaci cultural abans d’encetar peces de diversos orígens –anglès, sud-americà, nord-africà, entre d’altres–, amb prou espai per a les estrenes de nova música i la tradició catalana. En comparació amb l’edició del 2023, que va comptar amb peces més “previsibles” –però de notable factura– d’El Messies de Händel o de l’Elies de Mendelssohn, l’aposta d’aquest any, tot i potser no satisfer el gust de tothom i ser més arriscada, també era força divertida, amb l’eteri rerefons de les circumstàncies geopolítiques que acaparen els informatius actuals. L’actriu Paula Malia va aportar el to amè adient per a l’ocasió, amb el protagonisme just per no desviar el focus dels tres-cents cinquanta cantaires que, un any més, van estar a l’altura i estrenant, a més, nova vestimenta dissenyada per Txell Miras.
Si l’edició passada es va percebre una major aposta instrumental amb el reforç del Cosmos Quartet i un clarinetista, la d’enguany es mantenia en aquesta línia amb el quintet de vent Ennèagon Ensemble i comptant també amb les intervencions puntuals de Marc Cabero i Pablo Contreras a les percussions. Algunes cares conegudes van tornar a acompanyar els cantaires des del piano, així com Joan Seguí des de l’orgue, particularment lúcid en tot el concert i, sobretot, durant l’interludi musical, interpretant una escapista variació sobre l’Adeste fideles.
La primera part va estar cimentada en algunes de les actuacions més sòlides, especialment per part dels més joves, ja des de la peça d’obertura, “Les dotze van tocant” d’El nostre Nadal de Francesc Civil, amb una vistosa coreografia i arranjada instrumentalment per Joan Vives, de qui ja vam sentir obres fa un any. Petits i Mitjans van arrencar els primers somriures al públic en la seva primera irrupció a Nadal, tot demostrant una bona feina de la directora Glòria Fernàndez, però el moment més divertit de la primera part va ser El rabadà, després d’un petit gag, interpretada pel Cor Infantil. Les Noies, amb Montserrat Meneses al capdavant, van saber lluir l’acolorit arranjament de Bernat Vivancos definint molt bé les línies polifòniques de La cançó de l’infant. De Vivancos, minuts abans, ja se n’havia sentit El desembre congelat, una revisió de qualitat, cantada pel Cor de Cambra, amb un Xavier Puig entregat en la direcció fent gala d’un nivell excel·lent també a Nadal de Manuel Oltra.
No essent les d’origen basc les peces més habituals dels repertoris de Sant Esteve anteriors, Bi gabon kanta, arranjament d’estrena de la compositora Eva Ugalde, va ser una altra proposta interessant, tot i no ser la més entusiasta ni especialment variada, però sí un bon exemple d’integració del quintet convidat dins de les textures corals. La Nit de Nadal de Joan Lamote de Grignon va complir com el primer punt climàtic de la vetllada, un intel·ligent arranjament dividit en dues parts, amb què Larraz va assolir moments de veritable noblesa coral.
Una de les sorpreses de la segona part va ser la tradicional anglesa Deck the hall, cantada per l’Orfeó i arranjada per John Rutter, plena de passatges sil·làbics exigents, en una envoltant evocació de carol singing, que va disposar els cantaires en bona part de la platea. Abans, es va interpretar The first Nowell, també amb el mateix esperit, del noruec Ola Gjeilo, que ha tingut un gran protagonisme al llarg de la temporada al Palau. Un altre gran punt de la tarda va ser l’arranjament del propi Puig (sobre un preexistent de John Rutter) de The heavenly aeroplane, que va prosseguir l’esperit viatger cap a Amèrica.
Sens dubte, un dels gran números de la vesprada va ser la intervenció del quartet vocal Metropolitan Union, format per alguns dels membres del Cor de Cambra, amb la divertida adaptació de Pero mira como beben de Francesc d’Assís Pagès. Primer Noies i després Petits i Mitjans van ser responsables d’un canvi de registre molt agraït pel públic amb Villancico tropical (arranjat per Javier González Sarmiento) i Candombe del 6 de enero (per Álvaro Metzger), on ritmes llatins i unes coreografies treballades van fer les delícies dels assistents. Una inesperada i regular Saalam Aleikum (tradicional marroquina) va donar pas a la suite de comiat, encarregada al director i compositor Xavier Pastrana. De Nadal a Sant Josep va ser una proposta a l’altura de l’ocasió, amb cadències imaginatives, textures i divisi treballats; una garlanda molt inspirada amb què Pastrana recorria quatre nadales típiques de Catalunya, mentre capgrossos i gegants irrompien al temple modernista. Larraz va voler recuperar El petit timbaler adaptat per Vives amb què ja havia acomiadat la darrera edició i que, novament, va posar el punt final a un concert que, any rere any, es reivindica com un dels esdeveniments més rellevants del món coral al nostre país.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
