MANON de J. Massenet. Nadine Sierra, Michael Fabiano, Alexandre Duhamel, Laurent Naouri. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Olivier Py, direcció d’escena. Marc Minkowski, direcció musical. LICEU. 22 D’ABRIL DE 2023.
Nadine Sierra, el gran actiu de la producció amb què Manon torna al Liceu aquests dies, n’és la gran triomfadora i també la responsable que l’espectacle no perdi posicions en l’escalafó dels títols representats aquesta temporada.
La soprano americana, tal com sedueix Des Grieux al tercer acte de l’òpera, encisa el públic de principi a fi de la partitura, amb prestacions esplèndides, tant vocals com actorals, que aporten interès a totes les seves intervencions –roman a l’escenari durant pràcticament tota la funció– i eleven a la categoria d’inoblidables els moments més cèlebres –“Adieu, notre petite table”, “Profitons bien de la jeunesse” i tants d’altres– basant-se en domini tècnic, solvència, bellesa tímbrica i personalitat.
Va contribuir al seu èxit, sens dubte, la companyia de Michael Fabiano, amb qui l’uneix una sintonia especial que es va fer evident, ja acabada la funció, en rebre els aplaudiments del públic. El tenor, incorporat a la producció per substituir l’inicialment anunciat Javier Camarena, també va complir, tot i que no va mostrar, ni de lluny, tanta riquesa de matisos com ella, amb dificultats especials a l’hora de donar un to més íntim i recollit allà on l’òpera li ho demana.
Més en segon pla van quedar el comte de Laurent Naouri i, sobretot, el Lescaut d’Alexandre Duhamel, mentre que, en canvi, van lluir molt més, a pesar de ser rols menys protagonistes, els cantants catalans: Albert Casals com a Guillot i Inés Ballesteros, Anna Tobella i Anaïs Masllorens com a Poussette, Javotte i Rosette, respectivament.
El cor va sonar escàs de volum i poc empastat, com malauradament està essent habitual al llarg de la temporada i, al fossat, Minkowski va convèncer amb un repertori que aquí encara no havia dirigit, malgrat que segurament els cantants haurien agraït que els hagués dedicat una major atenció.
Tampoc no són punts forts de la producció la direcció d’escena d’Olivier Py ni l’escenografia de Pierre André Weitz. Aquesta darrera ni encaixa amb molts moments de la història ni innova de manera gaire creativa: el recurs de dividir l’escenari per reproduir diverses accions simultànies al primer acte aporta encara menys interès que les projeccions del moviment dels figurants sobre el cercle lunar al tercer, d’un cert atractiu plàstic. La direcció d’actors tampoc no va ajudar a agilitzar les escenes que, ja de manera natural, contribueixen menys a l’avenç de la trama i es van fer llargues.
Imatge destacada: © David Ruano.
