ADRIANA LECOUVREUR de Francesco Cilea. Llibret d’Arturo Colautti. Anna Netrebko. Piotr Beczala. Alexandru Moisiuc. Raúl Giménez. Roberto Frontalli. Ryan Speedo Green. Pavel Kolgatin. Tobias Huemer. Elena Zhidkova. Bryony Dwyer. Miriam Albano. Orquestra i Cor de la Wiener Staatsoper. Dir. musical: Evelino Pidò. Dir. escènica: David McVicar. Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Royal Opera House de Londres, Wiener Staatsoper, Opéra National de París i San Francisco Opera. WIENER STAATSOPER. 9 DE NOVEMBRE DE 2017.
Per Albert Galceran
El fenomen Anna Netrebko no té fronteres i la seva presència en un escenari és garantia d’èxit i d’omplir el teatre fins a la bandera. Així estava l’Òpera Estatal de Viena el 9 de novembre passat, nit d’estrena d’un títol ja conegut per la diva russa, Adriana Lecouvreur. L’expectació era màxima per ella, però també pel debut en el rol de Maurizio a l’òpera vienesa del tenor Piotr Beczala, ben conegut pel públic barceloní.
En aquesta ocasió la música de Cilea es va vestir amb la producció de David McVicar que ja es va presentar al Gran Teatre del Liceu la temporada 2011-12, aleshores protagonitzada per Barbara Frittoli i Roberto Alagna. McVicar situa l’acció al voltant d’un escenari que va girant al llarg dels quatre actes del drama. Aquest escenari dins l’escenari no és casual, ja que respon a la centralitat del personatge real que dona nom al títol, una cèlebre actriu de la comédie française. El resultat és una posada en escena al servei del llibret i la música, alhora que còmode per als cantants, ja que en pràcticament totes les escenes els situa a la part frontal de l’escenari, posició que els fa més fàcil la projecció de la veu pel damunt de l’orquestra. Precisament la feina al fossat va estar notablement ben resolta pel mestre Pidò, sobretot a partir de l’acte tercer, en què va estar més centrat en el drama que en l’exhibició dels populars solistes.
Les veus eren el gran al·licient de la nit i no van decebre. Anna Netrebko va aparèixer en escena, inicialment, amb la voluntat de rebre els generosos aplaudiments de la platea i ho va aconseguir amb una “Io son l’umile ancella” de gran exhibició, però de poca càrrega emotiva. A partir de la presentació, però, Netrebko va demostrar que la seva fama no es deu tan sols a una gran tècnica i una veu bonica, sinó a una capacitat dramàtica que et pessiga l’ànima quan Adriana viu l’angoixa a l’escenari.
Per la seva banda, el Maurizio de Beczala, com calia esperar, no va decebre. El polonès és un tenor de grans recursos, d’emissió elegant, fraseig polit i aguts discrets, però sòlids. A tot això se li ha de sumar la gran química amb Netrebko (només cal seguir-los a les xarxes socials per veure que són bons amics!) i el resultat és una gran nit d’òpera.
En un segon pla va estar Elena Zhidkova: la mezzosoprano té una veu bonica i una gran presència escènica, però la seva seguretat a l’escenari dista molt de la de dos artistes consolidats com són Netrebko i Beczala. La seva princesa de Bouillon va ser tímida, sense energia i lluny de la mala bava del personatge. Rendiment molt similar el d’Alexandru Moisiuc com a príncep de Bouillon. Finalment, cal destacar l’abate del tenor Raúl Giménez, resident a Barcelona, per la generosa emissió en les seves breus intervencions.
En resum, una nit d’òpera sobradament justificada per la química, elegància i interpretació de dos grans de l’òpera actual: Anna Netrebko i Piotr Beczala.
