JOUR ET NUIT. Anna Netrebko, soprano. Elena Maximova, mezzosoprano. Giovanni Andrea Zanon, violí. Pavel Nebolsin, piano. Obres de Rakhmàninov, Rimski-Kórsakov, Strauss, Debussy, Charpentier, Txaikovski, Bridge, Leoncavallo, Fauré, Dvořák, Moore i Offenbach. LICEU. 27 DE GENER DE 2021.
Quan el mes d’octubre passat la diva russa va cancel·lar la participació a Il trovatore per haver contret la COVID, el mes de gener semblava molt lluny i el temor d’una nova cancel·lació ha planat fins a l’últim moment. Finalment, Netrebko va arribar per rubricar un inici d’any de traca i mocador per als amants de les grans veus de la lírica.
S’havia destacat la particularitat que la cantant es presentés en el format poc habitual de recital amb piano, però encara més singular va ser el programa titulat “Jour et nuit” que va oferir, curiós, fins i tot difícil d’entendre en alguns punts per la successió de cançons russes, alemanyes i franceses, alguna de britànica, un parell d’àries d’òpera i fins i tot una napolitana pròpia del repertori de tenor.
D’altra banda, també s’ha de destacar la generositat de la soprano, que no es va reservar cap moment per al descans ni va cedir el protagonisme, com hauria estat fàcil, al pianista acompanyant –excel·lent, Pavel Nebolsin– o als altres dos artistes que va convidar per a la seva participació en algunes peces, el jove violinista Giovanni Andrea Zanon i la mezzosoprano Elena Maximova, tan correctes com discrets en les seves intervencions.
Netrebko va trigar uns minuts a crear un clima de concentració que, amb tot, mai no va arribar al clímax. No hi van ajudar els canvis de vestit, els elements d’attrezzo –un ram de flors, un estel inflable– i els seus moviments continuats dalt de l’escenari, que, ja siguin estudiats o espontanis, li atorguen un domini escènic complet. Això sí, no va perdre mai el somriure i va semblar gaudir de la vetllada en tot moment.
Pel que fa a la música, bona part del repertori, tant per l’autoria com per la temàtica, s’adequava especialment a la vocalitat fosca de la intèrpret. Com és normal, va excel·lir en els compositors russos i eslaus (Rakhmàninov, Rimski-Kórsavok, Txaikovski, Dvořák), va sortir airosa dels Strauss –recordem que sense la densitat de l’orquestra acompanyant– i va tenir més problemes amb els francesos Debussy i Fauré. Els dos fragments d’òpera –“Depuis le jour” de Charpentier i la “Barcarola” de Les contes d’Hoffmann– haurien estat totalment prescindibles i les dues cançons en anglès i la Mattinata de Leoncavallo no van acabar de fer l’efecte desinhibidor desitjat. La veu, però, és d’una bellesa indiscutible i la sensació de domini tècnic, que permet a la cantant fer-hi el que vulgui, incontestable.
Netrebko, probablement per la barrera que li suposa l’idioma matern, no parla amb el públic en els seus concerts. Això contribueix a mantenir la seva aura de diva, però també és una sort, perquè d’aquesta manera la fràgil catarsi que s’hagi pogut crear no es veu interrompuda per alguna de les xaronades de què sovint fa gala a les xarxes. El públic ho supleix amb ovacions entusiastes, que en aquest cas van merèixer dos bisos: el popular vals Il bacio d’Arditi i Cäcilie de Strauss.
Imatge destacada: (c) Paco Amate.
