LA BOHÈME de Giacomo Puccini. Maria Teresa Leva, Giorgio Berrugi, Katerina Tretyakova, Damián del Castillo, Federico de Michelis, Josep-Ramon Olivé. Giampaolo Bisanti, direcció musical. Àlex Ollé, direcció d’escena. LICEU. 20 DE JUNY DE 2021.
Evidentment, obres com La bohème de Puccini són totalment atemporals, però no per això deixa de ser curiós veure-la representada a començaments d’estiu, especialment el tercer acte, en què l’escenari queda cobert de neu, mentre a fora del Teatre es freguen els trenta graus.
Anècdotes al marge, la producció d’aquest títol emblemàtic pel qual torna a apostar el Liceu cinc anys després de l’última vegada que s’hi va presentar aporta menys novetats de les que serien esperables. La primera proposta com a col·laborador estable del Teatre d’Àlex Ollé és, en realitat, força tradicional més enllà de l’obvi trasllat de l’acció en el temps. L’escenografia, en canvi, és més discutible, ja que al primer i a l’últim acte la situa en un primer pis que no afavoreix ni els cantants ni la visibilitat de certs sectors del públic. Tan sols al tercer acte s’aprofita tota la superfície de l’escenari, ja que les escenes més concorregudes del segon provoquen una sensació d’estretor incomprensible que es podria evitar disposant les taules del cafè d’una altra manera.
Pel que fa al repartiment, tant Maria Teresa Leva com Giorgio Berrugi van anar millorant a mesura que avançava la funció, ja que el primer acte, tot i incloure dues de les àries més esperades de l’òpera, tots dos –ella especialment– el van afrontar amb certa timidesa que els va anar en contra.
En canvi, Katerina Tretyakova va destacar des del començament amb un retrat excel·lent de Musetta, mentre que Marcello va passar més desapercebut, dins de la correcció, i entre els amics de Rodolfo va ser molt més agraït el Schaunard de Josep-Ramon Olivé que no pas el Colline de Federico de Michelis.
La lectura de Bisanti va aconseguir fixar l’atenció en detalls sempre atractius d’una partitura tan coneguda, però el mestre va optar en alguns moments per uns tempi excessivament lents que no se sap ben bé a què responien ni si beneficiaven o perjudicaven els cantants.
Imatge destacada: (c) David Ruano.
