TEMPORADA OBC. “Mozart vs Haydn”. Obres de Mozart i Haydn. Kristian Bezuidenhout, piano. Dir.: Jan de Vriend. L’AUDITORI. 24 D’OCTUBRE 2015.
Per Jacobo Zabalo
El millor del concert no van ser ni Mozart ni Haydn, sinó la iniciativa que es va anunciar mitjançant la projecció d’imatges que recorden el paper integrador de la cultura, tan sovint (almenys tradicionalment) convertida en producte de luxe. El programa Apropa Cultura facilita a les persones menys afavorides o discriminades per diferents motius l’accés als que en altres temps eren recintes sacrosants. El propòsit de la inclusió social és inherent a la preocupació per allò humà que tota creació artística comporta; preocupació a la qual ningú no pot ésser completament aliè –recordem el lema llatí de l’humanisme– per molt que els esforços per dissimular-ho siguin bastant freqüents, en aquesta i en totes les èpoques.
A manera d’obertura de l’actuació pròpiament musical es va programar, amb criteri enraonat, l’obertura d’una òpera mozartiana que passa per ser la més socialment reivindicativa, és a dir, Le nozze di Figaro. Una òpera en què es rebat explícitament –però sense caure en la vulgaritat– el dret que permetia a l’aristòcrata de torn encarregar-se de la iniciació sexual de la núvia, amb el pretext d’assegurar –curiosa compensació– la protecció dels súbdits. Jan Willem de Vriend, principal director convidat la temporada actual, va voler deixar empremta des de l’inici amb ritmes vius i una rotunditat agosarada, exigint potser massa a un conjunt solvent com és l’OBC, però que poques vegades aconsegueix posar-se de zero a cent ja en la primera peça. Una altra qüestió, que no és estrictament musical, però que no per això resulta menor o secundària per al gaudi d’allò estrictament musical: no es pot fer una pausa de més de quatre minuts –aproximadament sis, vam calcular– al cap de quatre minuts de l’inici de la vetllada. És a dir, fer esperar més del que ha durat la primera peça. Per molt que s’hi busqui, no té sentit. Per descomptat, hi ha possibles explicacions –poc o no gens justificables–, com ara la necessitat d’ajustar els efectius orquestrals a la necessitat de l’obra següent, el Concert per a piano de Wolfgang A. Mozart, interpretat a continuació. La qual cosa enllaça a la perfecció amb el segon despropòsit: per què s’escull un concert d’una època completament diferent de la de composició de Le nozze? Certament, el concert creat per a la Mademoiselle Jeunehomme (Concert en Mi bemoll major, KV 271) és una mostra excepcional de la maduresa compositiva de Mozart, però per evitar aquell trencament –o minimitzar-lo–, n’hi havia prou de programar el Concert en La major, KV 488, de la mateixa època i tarannà que l’òpera, o fins i tot el Concert en Mi bemoll major, KV 482, un dels més rics i grandiosos (a l’inrevés també podem pensar: si el propòsit era interpretar aquell concert, molt dinàmic i creatiu, es podria haver buscat una obertura temporalment més propera, tot i així imponent, com per exemple la d’Idomeneo).
Però tornant –una vegada més– a allò estrictament musical, la presència d’un solista com Kristian Bezuidenhout, especialista en interpretacions d’època amb fortepiano (en les dues temporades anteriors va interpretar amb gran èxit la integral de sonates mozartianes), suscitava alguns interrogants, dubtes que feien de l’esdeveniment una ocasió encara més interessant. Interrogants o dubtes, en primer lloc perquè l’OBC no és un conjunt acostumadament exigit en termes de flexibilitat i vivacitat (pels instruments que empra, les obres que programa, el nombre d’efectius que acumula i, per descomptat, les expectatives del públic al qual s’adreça), com sí que ho són les formacions especialitzades en interpretacions historicistes. En segon lloc, i no menys evident, dubtes pel que fa a l’instrument solista, un piano de cua que remotament s’assembla als instruments que sol tocar Bezuidenhout. L’intèrpret tenia dues opcions, adaptar-se a l’instrument o fer que l’instrument s’adaptés a la seva pulsació frenètica, creativa i –de vegades, cal dir-ho– capritxosa. Va escollir la segona opció, i podria haver funcionat. De fet, va ser curiós seguir en un Steinway modern els frasejos i les paràfrasis –a voltes autoparòdiques– que prodiga Mozart sense sortir-se de la tonalitat, en la versió de Bezuidenhout; és a dir, a una velocitat de vertigen, sense vibrato ni ínfules de transcendència preromàntica. Podria haver funcionat –dèiem– si, com en temporades anteriors, hagués estat aquest un recital per a piano. Però Bezuidenhout no estava sol. No hi estava el dissabte ni –sospito– tampoc hi va estar divendres. L’OBC, amb la millor de les intencions i minimitzant també el vibrato, va seguir les indicacions del director per donar un rendiment més que acceptable, fins i tot si mai –a pesar de les trompes, semblants a les antigues– s’hagués transformat en un conjunt d’època. De manera prou infructuosa va tractar de trobar l’entesa amb el pianista, Bezuidenhout, que sempre estava en un altre lloc. Els tan alabats diàlegs entre solista i conjunt –un tòpic especialment agradable si imaginem el mateix Mozart dirigint amb el seu pianoforte des de dins de l’orquestra– van ser anul·lats dràsticament, posats en escac per una interpretació –la de Bezuidenhout– molt seva, que es blindà contra qualsevol interferència, completament impermeable a tot el que succeïa de l’altre costat de l’Steinway. No només no hi va haver diàleg, sinó que lògicament no s’evidencià escolta mútua ni voluntat del solista de ser un amb el flux orquestral, en imprimir ritmes que de cap manera podien ser seguits. El més irònic –la guinda– va ser el bis, d’altra banda sensacional: Bezuidenhout va delectar el públic amb la polifonia, lletrejada al ralentí, d’una Allemande que el mateix Mozart va compondre en el marc d’una suite d’inspiracions bachianes.
La segona part semblava l’ocasió idònia perquè l’orquestra assumís el protagonisme i mostrés les seves millors virtuts. L’obra de Joseph Haydn programada, la Simfonia núm. 103, en Mi bemoll major –una de les més espectaculars de la seva fecunda època londinenca– va donar cabuda, però, a l’última decepció de la tarda; decepció menys exagerada que la de l’acte anterior, que en aquest cas cal atribuir prioritàriament al director. Certament, el públic aplegat a la sala gran de L’Auditori aprecià la precisió de l’orquestra, més incisiva i vehement que en el Concert per a piano. Però la recerca de notorietat –l’expressivitat com a fi en si mateix– va ser excessiva. Massa freqüents, els estrèpits promocionats amb orgull des de la posició de director resultaven en una sensació de control desfermat difícil d’ubicar en el context de la seva composició. Certament, Haydn compongué aquesta meravellosa obra els últims anys del segle XVIII, però per la mateixa escriptura tampoc no sembla prudent interpretar-la com si fos obra d’un Schumann. Aspectes formals i de contingut, els temes i tempi, i per descomptat la manera d’explorar l’harmonia disten dels típicament romàntics…, fins i tot si Haydn passa com un dels mestres de Beethoven. Les comparacions molt sovint són injustes, però és possible interpretar amb fúria i brillantor aquestes obres sense que sonin artificioses. Ho ha aconseguit Marc Minkowski recentment. Alguns punts comuns, però, sí que hi podem reconèixer: com en aquell enregistrament –fet, per cert, en viu–, també aquí la percussió va tenir un protagonisme cridaner, fent honor a l’apel·latiu de la simfonia (Paukenwirbel o Redoblament de timbal). Va ser una llàstima que la bona feina de l’orquestra quedés entelada en la primera part per l’inflexible modus operandi del solista i en la segona per un tipus de vehemència extemporània, en certa manera vàcua, que els músics van tractar de defensar el millor que van poder.
