COMPAÑÍA NACIONAL DE DANZA. Nippon-Koku. Direcció: Marcos Morau & La Veronal. Coreografia: Marcos Morau & La Veronal, en col·laboració amb els ballarins de la Compañía Nacional de Danza (CND). Música: Luis Miguel Cobo. Assistent de coreografia: Lorena Nogal. Dramatúrgia: Pablo Gisbert. Escenografia: Enric Planas. MERCAT DE LES FLORS. 6 DE MARÇ DE 2014.
Per Clàudia Brufau Bonet
La Veronal acumula milles de viatge amb la tripulació de la Compañía Nacional de Danza. El director de la CND, José Carlos Martínez, després d’haver vist Siena (2013) al Mercat de les Flors, ha apostat per Marcos Morau i La Veronal. El resultat: Nippon-Koku, un Japó d’uniforme militar de la Segona Guerra mundial, estrenat fa un mes a Naves del Español-Matadero de Madrid.
Nippon-Koku (2014) és l’últim espectacle de l’analogia que La Veronal crea entre la dansa i la geografia, partint del nom d’un país o una ciutat. Com és el cas de Rússia (2010), Islàndia (2012) o Siena (2013), en Nippon-Koku La Veronal no es proposa elaborar peces documentals per descriure el topònim, sinó desenvolupar una idea i un argument al voltant de les característiques del país en qüestió. El llenguatge transversal i l’imaginari propi de Marcos Morau, director i coreògraf de La Veronal, l’han fet destacar en l’escena internacional de dansa contemporània. Des del 2005, en què Morau va fundar la companyia, la trajectòria de La Veronal i la seva com a director i coreògraf ha estat meteòrica. La prova: la presència de La Veronal en escenaris i festivals com la Biennal de Venècia, el Teatre Nacional de Chaillot de París i la Dansens Hus d’Estocolm i la seva col·laboració amb companyies com l’Scapino Ballet (Holanda), SkånesDansteater i Norrdans (Suècia). I la cirereta del pastís, el Premio Nacional de Danza 2013 que va rebre fa pocs mesos Marcos Morau.
Tornem al Japó. Nippon-Koku comença amb una soga cargolada damunt l’escenari; una dona vestida de militar –Tamako Akiyama, primera ballarina de la CND– s’estira de boca terrosa i posa el cap sota la soga. Marcos Morau i Pablo Gisbert, el dramaturg de La Veronal, ens proposen que: “Imaginem un grup d’alts càrrecs d’algun exèrcit en un lloc estrany, suposadament poderosos, però sense ningú a qui dirigir-se o manar, ni soldats, ni civils, ni ostatges, ni serfs. Aïllats de qualsevol idea de civilització, aquests dirigents anònims estan fora de joc, fora de la idea de batalla. Tot resulta ara inútil perquè la suposada guerra, que mai no arriba a veure’s, hauria de ser l’acció més real i directa, mentre que aquí, en aquesta illa flotant de militars desactivats, l’acció té lloc en un estat constant d’escepticisme.” Aquesta illa imaginària i els seus militars atrapats parteix d’una citació de Yukio Mishima: “L’art pertany a un sistema que sempre resulta innocent, mentre que l’acció política té com a principi fonamental la responsabilitat.” La intenció de la peça és posar en dubte allò que som i la naturalesa del nostre comportament dins del joc d’una societat amb una jerarquia vertical.
El tema plantejat és realment complex. Si l’espectador no llegeix el programa de mà, ¿serà capaç de captar aquestes idees? I si el llegeix, ¿es poden detectar aquests temes durant l’espectacle –tenint en compte que durant l’espectacle no es poden rellegir les escenes? Deixo aquestes preguntes enlaire.
En Nippon-Koku tots els elements aporten la màxima qualitat artística a la peça: tant l’escenografia d’Enric Planas, la il·luminació d’Albert Faura, el vestuari de David Delfín i la música de Luis Miguel Cobo, tot creant un espectacle total per fer lluir la dansa a través d’escenes o seqüències amb un regust cinematogràfic. En aquest viatge al Japó, Marcos Morau i Lorena Nogal, assistent de coreografia, han realitzat un gran treball transferint el llenguatge propi de La Veronal als ballarins de la CND i alhora indagant en tècniques japoneses de moviment com el teatre kabuki, noh, i el butoh per fer-ne pinzellades en la coreografia. En aquesta peça, Morau ha reutilitzat fórmules d’estructures grupals de les seves anteriors peces amb una nova llum. Des de pas à deux i pas à trois intrincadament impossibles en els quals els ballarins poden lluir tècnica tot desestructurant els seus cossos, passant per solos memorables com el d’Emilia Gisladöttir –inquietantment meravellosa– en el qual juga amb les baquetes d’un tambor, fins a coreografies grupals en què juga amb el llenguatge corporal militar. Però durant bona part de l’espectacle la coreografia no va més enllà del moviment dels ballarins; d’una banda, no transcendeix perquè a part d’alguns moment preciosos que protagonitzen molts dels ballarins de la CND, l’execució és sovint freda; i sobretot perquè les imatges creades tiranitzen una dramatúrgia dispersa. Morau i La Veronal planten les imatges sobre l’escena amb tota la seva càrrega simbòlica: la soga a l’inici i al final que apareix en algun moment al llarg de l’espectacle, un telèfon que sona irritant, un espai delimitat per unes cortines blau marí que condueixen a una escalinata per caure al buit, i una dona vestida de geisha que es passeja impassible. Aquestes imatges, combinades amb l’estat i el comportament dels militars i el dibuix capritxós de la seqüència de les escenes, fa que en la grandiloqüència es perdi l’emoció.
Repescant les preguntes que havia deixat enlaire: no tot s’ha d’entendre en un espectacle, un llibre o una pel·lícula, però quan és difícil deixar-se endur per l’atmosfera creada i no hi ha catarsi, és el moment de preguntar-se si trontolla alguna cosa. El plantejament que proposen Marcos Morau i La Veronal és potser massa intricat per expressar-lo través de la dansa. Com a espectadora voldria emocionar-me o gaudir d’un trencaclosques que pogués acabar resolent, havent llegit o no el programa de mà. A parer meu, la dansa tendeix a resistir-se a tanta conceptualització. Doris Humpfrey, en el seu llibre The art of making dances, exposava que els coreògrafs s’han de resignar a la indiferència del públic respecte dels temes que ells escullen, ja que el que importa al públic és el resultat en el moviment, sigui interessant o no el tema.
Nippon-Koku, aquesta illa japonesa amb militar aïllats, té les seves llums i les seves ombres, no és la millor peça que han creat Marcos Morau & La Veronal; n’han creat de molt bones i segurament en vindran d’excel·lents, per això val la pena continuar viatjant a bord de La Veronal, tant pel talent de la seva tripulació com per la valentia que demostren a l’hora d’afrontar nous reptes.
