L’Orfeó Català debuta amb gran èxit als PROMS de la capital britànica, sota la direcció de Simon RattlePer Mercedes Conde Pons
Mentre l’Orfeó Català cantava a la Southwark Cathedral de Londres el dijous 17 d’agost de 2017, tot interpretant l’O vos omnes de Pau Casals i l’intimista Requiem de Duruflé, les Rambles de Barcelona es convertien en escenari de la tragèdia amb l’atac terrorista que un grup de joves deshumanitzats i fanàtics perpetraven a un dels llocs més emblemàtics de la capital de Catalunya. Un rèquiem contemporani que, inesperadament, esdevenia un lament per la barbàrie que en aquells precisos moments s’enduia diverses ànimes innocents a causa de la irracionalitat cada cop més estesa arreu del món.
L’endemà l’Orfeó Català era agombolat pels músics anglesos que l’acollien –els membres de la London Symphony Orchestra, i els cors titulars d’aquesta formació i de la City of Birmingham Symphony– amb un minut de silenci previ a l’assaig dels Gurrelieder que el dissabte 19 d’agost interpretarien al Royal Albert Hall, dins del privilegiat marc dels BBC Proms. Passat l’impacte inicial, mentre les Rambles s’omplien novament de gent disposada a manifestar el seu rebuig a la barbàrie, l’Orfeó Català sortia a peu de carrer una hora abans de l’inici del concert el dia 19 d’agost per mostrar el seu rebuig al terrorisme i compartir el dol per les víctimes i afectats per l’atac. Sonà novament l’O vos omnes de Pau Casals davant el públic aplegat al voltant del Royal Albert Hall. Pau Casals, català i home de pau universal, donava veu novament al coratge de convertir en fets el seu ideari, a través d’aquest cant, l’O vos omnes, un cant de dol que evoca i interpel·la tots els pobles en el sentiment universal del patiment.
La cita al Royal Albert Hall és fàcilment qualificable de fita històrica, ja que l’Orfeó Català intervenia per primer cop als famosíssims BBC Proms de Londres, un dels festivals d’estiu més prestigiosos del món, amb una repercussió mediàtica indiscutible. Prova d’això és el desplegament televisiu i radiofònic organitzat en el considerat com a concert estrella del festival. Aquests Gurrelieder d’Arnold Schönberg, amb la darrera participació del director Simon Rattle com a director convidat de la London Symphony Orchestra, que va tenir lloc només un mes abans de la seva presentació oficial com a titular de la formació i un any abans que el director britànic s’acomiadi de la Berliner Philharmoniker com a titular.
L’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau havien rebut la invitació a participar-hi de Simon Halsey, que amb aquest concert estel·lar clou la seva primera temporada com a titular dels cors dels Palau. Un balanç estratosfèric a nivell estratègic que ha tingut també una avaluació molt positiva a nivell artístic, amb una evident evolució en positiu del nivell dels cors. Simon Halsey es trobava també en aquest concert amb un repte personal de primer ordre, tenint a l’escenari per primer cop junts els tres cors dels quals ell és director titular: els cors de la London Symphony Orchestra i de la City of Birmingham Symhony Orchestra, a més de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau. En total 360 cantaires que sumaven les veus per primer cop per afrontar la magna obra simfonicocoral que són els Gurrelieder de Schönberg, en què es respiren els darrers efluvis del postromanticisme musical amb una forta influència tant de Richard Wagner –els ecos del Tristany i Isolda són més que evidents– com de Gustav Mahler, de qui Schönberg admira la recreació de plans sonors independents d’una claredat admirable. Escrits en diversos períodes separats en el temps, és interessant observar com a la primera part dels Gurrelieder predomina la influència del romanticisme alemany encunyat per Richard Wagner, mentre que a la darrera part, quan Schönberg ja havia fet les primeres incursions dodecafòniques, com els dos primers Quartets de corda i la Primera Simfonia de cambra (1907-1908), la música dels Gurrelieder recorda molt més el simfonisme de Gustav Mahler, i inclús de Richard Strauss, fins i tot amb algun exercici d’atonalitat deliberat.
Una nit als PROMS
Els Promenade Concerts de Londres són un cicle de concerts diaris de música clàssica que tenen lloc al llarg de dos mesos a la ciutat de Londres, ininterrompudament des del 1895, any d’inauguració. Aquests concerts, implantats per l’empresari Robert Newman i el director d’orquestra Henry J. Wood, que va dirigir el primer concert el 10 d’agost de 1895 al Queen’s Hall, van haver de buscar una nova localització després de la Segona Guerra Mundial, durant la qual un bombardeig va destruir l’antiga sala. Des de llavors els PROMS tenen lloc a la icònica sala en forma d’amfiteatre, el Royal Albert Hall de Londres. Aquesta sala, però, no va ser originalment concebuda com a sala de concerts, sinó com a centre per a la promoció de les arts i les ciències a South Kensington, al costat del Hyde Park, on va tenir lloc la Gran Exposició del 1851. El Royal Albert Hall porta el nom del príncep Albert, fill de la reina Victòria, que va morir abans de veure acabada l’obra. La inauguració del Royal Albert Hall va tenir lloc el 29 de març de 1871.
Dissenyat pels enginyers civils Francis Fowke i Henry Young Darracott Scott i construït pels germans Thomas i Charles Lucas, l’edifici té una forta influència dels antics amfiteatres, d’aquí la seva forma el·líptica, que envolta l’escenari, amb una presència gairebé central. L’edifici fa servir materials habituals en la construcció modernista, com el totxo vermell, el vidre i l’acer forjat. Originalment el teatre va ser dissenyat per acollir fins a 8.000 persones, però actualment, per les restriccions de seguretat, acull una quantitat màxima de 5.544 persones, incloent-hi la gent situada dempeus a la Galeria.
Una de les fites anuals que han convertit aquesta sala en una icona és la coneguda com a Last Night of the PROMS (la darrera nit dels PROMS), que acull cada any l’Orquestra de la BBC i un solista vocal excepcional, encarregat al final de l’actuació d’entonar peces patriòtiques com Rule Britannia, Jerusalem o God save the queen, després d’escoltar la coneguda Pompa i circumstància de Sir Edward Elgar. Enguany Nina Stemme hi és la solista convidada.
L’ambient popular que es respira en aquesta famosa Last Night of the PROMS és un bon exemple de l’atmosfera que regna al llarg de tot el festival. Un festival creat fa 123 anys per donar la possibilitat al públic d’acudir a concerts en un ambient relaxat i amb preus populars –encara avui en dia es pot entrar al Royal Albert Hall amb una entrada de peu a l’Arena central per només 6 lliures– i on la gent es pogués passejar lliurement sense complexos. Avui en dia la tònica general del festival conserva encara el caràcter desacomplexat ben propi dels britànics, si bé les promenades –d’on ve el popular apel·latiu PROMS– es limiten als passadissos i a l’exterior de la sala. A l’interior, la nit del concert dels Gurrelieder no es movia ni una mosca, i tot i les més de 6.000 persones aplegades a l’interior d’aquest modern amfiteatre, no es va sentir cap estossec, ni cap mòbil fora de lloc, ni cap soroll entre els diversos episodis de l’obra. Tot un exemple que les bones maneres no n’entenen, d’estrats socials, i sí de cultura.
Els Gurrelieder d’Arnold Schönberg: pedra de toc per a l’Orfeó Català
Fa quatre anys, el 2013, l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau van participar en la interpretació dels Gurrelieder en el centenari de ser estrenats a la Konzerthaus de Viena, amb l’Orquestra Simfònica de Viena, sota la direcció de Kent Nagano. Aquell mateix any es produïa el seu debut amb l’Orquestra Filharmònica de Berlín, sota la direcció de Simon Rattle, al Palau de la Música Catalana. Una experiència que va donar els seus fruits, ja que va ser llavors quan Simon Halsey i l’Orfeó Català es van conèixer per primer cop durant els assajos previs al concert. Aquella fructuosa primera experiència va ser el germen de la relació establerta formalment des de fa un any, en què Simon Halsey ha esdevingut el director artístic dels cors de l’Orfeó Català i l’assessor artístic del Palau de la Música Catalana.
Enguany, quatre anys després, l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau han reprès els Gurrelieder de Schönberg, sota la direcció de Simon Rattle, en un dels festivals d’estiu de més prestigi internacional com són els PROMS de Londres. Aquesta nova visita a Londres es produeix només dos anys després que l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau fossin dos dels cors convidats a interpretar la Missa Glagolítica de Janáček amb la London Philharmonic Orchestra, sota la direcció de Vladímir Jurowski al Royal Festival Hall.
La narració dels amors clandestins del rei danès del segle XII Waldemar i la bella Tove, amb qui té dos fills abans que la reina de Dinamarca, gelosa, faci assassinar Tove, tenen una clara relació amb la història també medieval de l’amor impossible entre Tristany i Isolda. Malgrat això, la deriva que pren la història musicada per Schönberg traspassa la mort i ens mostra la bogeria del rei Waldemar, que no es vol separar del cos inert de l’estimada i que acusa Déu per haver-li arrabassat l’estimada. L’escena de la cacera de la darrera part de l’obra, amb un exèrcit de morts, ens porta a la part final, que es clou amb una intervenció en forma de narrador que Schönberg introdueix amb una nova tècnica musical, l’Sprechgesang, en què el cantant o actor ha d’articular les paraules en format de declamació però amb una determinada entonació musical.
L’espectacle vist als PROMS va permetre gaudir d’unes intervencions solistes de primer ordre, amb una Tove exuberant en la veu d’Eva-Maria Westbroek i una Karen Cargill de gran rotunditat i foscor vocal com la veu del dolor per la desgràcia de la mort de Tove. Simon O’Neill, responsable de la part més extensa a nivell solista, tot interpretant Waldemar, va lluir una veu de heldentenor que, degut a la difícil acústica de la sala, va quedar sovint amagada sota el gruix orquestral (130 músics a l’escenari!). Magistrals van estar també Peter Hoare com a Klaus el Boig i els barítons Christopher Purves i Thomas Quasthoff com a camperol i narrador, respectivament. Simon Rattle coneix i estima especialment aquesta curiosa partitura de classificació difícil, i ho demostrà un cop més amb una direcció dúctil i efervescent, amb una London Symphony totalment abocada al seu gest i, sovint, amb expressions de devoció i comunió en el gaudi amb els, ben aviat, “seus” músics. La massa coral va respondre amb energia i ímpetu, malgrat la distància amb el director i les grans dimensions de la sala, que no sempre propiciaren una projecció suficient del so, sobretot en els passatges més heroics. Malgrat tot, l’experiència es saldà amb un èxit indiscutible i, el més important, la satisfacció unànime d’un Orfeó Català que viu la seva consagració a la Champions League de la música en el 125 aniversari de la seva fundació.
