LUCIA DI LAMMERMOOR de Gaetano Donizetti (música) i Salvatore Cammarano (llibret). Elena Mosuc. Juan Diego Flórez. Marco Caria. Simón Orfila. Albert Casals. Sandra Fernández. Jorge Rodríguez-Norton. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. d’escena: Damiano Michieleto. Dir. musical: Marco Armiliato. Producció: Opernhaus de Zuric. LICEU. 4 DE DESEMBRE DE 2015.
Per Jaume Comellas
La representació de Lucia di Lammermoor aquesta temporada tenia un clar contingut d’esdeveniment. El fet que s’hi oferís la primera interpretació d’aquest títol per part d’una figura tan figura de la lírica internacional com és el peruà Juan Diego Flórez, li aportava aquesta dimensió de fet transcendental. Constituïa, per tant, una nit molt de “Liceu Liceu”; i de dia molt obert a expectatives que es complís aquest concepte tan sovint prodigat d’“històric”.
Com que, per coneguda, resulta innecessari insistir en els valors d’aquesta òpera, ens limitarem tan sols a recordar-ne alguns aspectes bàsics. D’antuvi constitueix el cim de l’opus tràgic del compositor bergamasc, la seva composició del gènere més rica i reeixida i també la més coneguda i programada. Damunt d’una història en principi exagerada des del punt de vista dels comportaments relacionals dels personatges, tanmateix obeeixen a un substrat de coherència i de credibilitat indiscutibles.
Es podria entrar en el concepte vulgar de “sang i fetge”, o en el de llenguatge més reflexiu d’exacerbació o d’hipèrbole tràgica, que s’hi pot aplicar, amb el final tan de gran guinyol: mort, ni més ni menys que per suïcidi dels dos protagonistes, prèvia a un assassinat la nit del tàlem; no es pot demanar més. Però amb tot, aquest fons de truculència argumental no traeix un dibuix dels personatges plausible dins de llurs exageracions.
I aquesta qualitat és el que afavoreix que així mateix en la seva translació al discurs liricoescènic els intèrprets puguin sentir-se còmodes, enllà de les dificultats tècniques que la mateixa composició dels personatges –molt especialment els dos protagonistes, és clar– els imposa. Per això Miss Lucia i Sir Edgardo di Ravenswood han constituït al·licients molts desitjables per als cantants. Bombons als quals, dintre de llurs tessitures idònies, difícilment han renunciat.
Aquest ha estat ara el cas de Flórez, que en un moment cimer de la carrera i amb un procés natural d’evolució de la veu ha cregut oportú endinsar-se en el paper. La gran pregunta és fins a quin punt el repte ha resultat oportú. El tenor comptava d’antuvi amb la seva reconegudíssima i meravellosa línia de cant; una elegància, un refinament i un domini dels recursos vocals que admeten tota mena d’elogis. El problema, de fet el gran problema, no era aquest, òbviament; era fins a quin punt l’evolució apuntada de la veu vers un color més intens, més dramàtic, havia resultat suficient. I aquí, a l’hora de la concreció, s’obren dubtes.
Els intensos, merescuts, força però no excessivament perllongats i previsibles bravos subsegüents al seu gran momemt, l’ària “Tombe degli avi miei”, un moment d’una bellesa exultant, queden com a referència d’una versió important; molt important, fins i tot. Tanmateix, aquest fet no impedeix la visió de conjunt d’un “sí, però…” fiblador; fiblador en el sentit de qüestionar si aquest ja era el “moment” o no. El moment en què la seva veu ja “era” la que exigeix Edgardo.
A més, Flórez va haver de lluitar contra alguns inconvenients gairebé tots espuris; en primer lloc una producció indigna; després, una orquestra que si bé va actuar equilibrada i compacta, tanmateix es va mostrar excessivament ufana en decibels. I finalment, també la seva fredor actoral, que en una obra d’aquestes característiques s’acusa de manera particular. El temps marcarà el trajecte que ha de recórrer aquesta iniciativa en principi engrescadora però alhora no exempta d’ombra.
Ja hem apuntat quelcom de la producció. Malgrat una certa imatge de modernitat –canvi d’època i escenografia no figurativa, amb més de la meitat de l’escenari sense cap component decoratiu–, en el fons tot: moviment, direcció d’actors i absència de detalls significatius ens va retrotreure a una dimensió anacrònica de la dramatúrgia operística; a un dejà vu irrellevant.
Damunt d’aquest coixí, el quadre d’intèrprets va tenir un nivell d’un relleu elevat, amb una soprano, la romanesa Elena Mosuc, que va defensar molt bé el seu més que compromès personatge central. Veu molt identificada amb les característiques del personatge, la seva figura menuda va saber omplir l’escena amb valentia, lliurament i amb un considerable sentit d’artista, fins a resoldre la impressionant escena de la follia amb una gran suficiència, però sense entrar en la categoria de l’excepcionalitat.
No és habitual que un baix aconsegueixi una acceptació tan visible com va ser el cas del menorquí Simón Orfila en el paper de Raimondo Bibedent, que va servir amb una autoritat remarcable, mereixedora dels bravos –reconeixement poc habitual, hi insisteixo, en els baixos– que va convocar el seu magnífic treball, sens dubte la millor interpretació a la casa i mostra d’evolució positiva d’aquest cantant. Marco Caria va ser un convincent Lord Enrico Ashton, amb ben aprofitades hores de vol damunt seu, sobre la base d’una veu de remarcable rodonesa.
Ah!, se’ns havia oblidat. El director d’escena o el seu representant no va sortir a saludar a la fi de la representació.
A la fi, una nit de Liceu Liceu, però…
