CAPRICCIO de Richard Strauss. Malin Byström. Josef Wagner. Norman Reinhardt. André Schuen. Christof Fischesser. Theresa Kronthaler. John Graham-Hall. Leonor Bonilla. Juan José de León. Torben Jürgens. Gerardo López. Tomeu Bibiloni. Pablo García López. David Oller. Sebastià Peris. Emmanuel Faraldo. Manuel Gómez Ruiz. David Sánchez. Dir. musical: Asher Fisch. Dir. d’escena: Christof Loy. Orquesta Titular del Teatro Real. Nova coproducció del Teatro Real amb l’Opernhaus de Zuric. TEATRO REAL DE MADRID. 14 DE JUNY DE 2019.
S’ha debatut i reflexionat molt als mitjans sobre Capriccio, arran de l’estrena de la nova coproducció d’aquesta òpera al Teatro Real de Madrid. Què va portar Richard Strauss a compondre aquesta delicada peça d’orfebreria teatral i musical i estrenar-la a Munic el 28 d’octubre de 1942, just a l’epicentre temporal i espacial de la gran barbàrie i despropòsit que suposà la Segona Guerra Mundial? Quin va ser el paper d’Strauss en tot aquest conflicte? I sobretot: com va poder ignorar tot el que passava al seu voltant en aquesta meravellosa evasió que és Capriccio? Strauss començà a gestar-ne la idea a la dècada dels anys trenta junt amb el gran Stefan Zweig, però les nombroses prohibicions nazis van fer que resultés impossible que Zweig n’elaborés el llibret, que finalment recaigué en Clemens Krauss i que creà el que potser és un dels textos més rodons de la història de l’òpera. No obstant això, si per un moment aconseguim evadir-nos de les reflexions de la sofisticada comtessa Madeleine i posem l’òpera en context, el panorama és realment terrible: el febrer d’aquell mateix 1942, Zweig se suïcidava al Brasil junt amb la seva esposa convençuts que el nazisme s’expandiria per tot el món; el mateix dia 28 d’octubre arribà a Auschwitz el primer tren provinent de Theresienstadt, el 90% dels ocupants del qual acabà a la cambra de gas; i l’any següent el Teatre Nacional de Munic, on s’estrenà Capriccio, era arrasat per les bombes, com també ho era mitja Europa.
Hi ha qui defensa que Strauss es va girar d’esquena a la realitat de manera gairebé col·laboracionista tot estrenant aquesta òpera, però qui signa aquestes línies creu que precisament un ancià Strauss, que ha viscut l’esplendor intel·lectual de l’Europa de la Belle Èpoque, el que vol amb Capriccio és fer un homenatge i donar les gràcies a l’art que ha estat més important per a ell: l’òpera. Així, la presència d’aquesta fascinant i elegant Madeleine, l’òpera en si mateixa, s’eleva al llarg de l’obra a una nova dimensió, tot debatent-se entre el músic Flamand (la Música) i el músic Olivier (la Poesia), que la pretenen. Tots els estaments del gènere operístic hi són presents: l’actriu Clairon, el públic més conservador encarnat pel comte, l’empresari La Roche, els cantants italians, els ballarins… i fins i tot un apuntador que obliden quan tothom abandona la sala. Els criats lamenten que un dia els faran sortir a les òperes, es parla del plaer superficial de l’òpera italiana, dels problemes de l’òpera com a gènere, dels recitatius, s’autociten òperes d’Strauss, com Daphne o Ariadne auf Naxos…, per acabar tots –personatges i públic– atrapats en l’exquisit joc de miralls que és aquesta òpera de llibret rodó i de música elevada. El propi Strauss la definí com a “aliment per a sibarites”, en un exercici no gens capriciós que respon moltes de les preguntes vitals que ens podem fer a nosaltres mateixos, però que acaba precisament amb una pregunta: ¿hi ha cap final que no sigui trivial?
Tampoc és un caprici que el Teatro Real, amb Joan Matabosch al capdavant de la direcció artística, s’hagi marcat el punt d’estrenar una nova producció d’una òpera tan infreqüent com Capriccio en un moment en què precisament l’escenari operístic global està marcat per un convencionalisme sovint preocupant. I és que Christof Loy copsa de manera magistral tot el que s’ha exposat prèviament: l’exquisidesa, la intel·lectualitat i l’elegància, però també el desassossec, la inquietud i el pas del temps, tot resultant-ne una de les millors produccions firmades per aquest director. L’espai escènic és força neutre, consistent en una gran estança de parets blau-grises i una gran llar de foc mig coberta per una roba on descansa un gran mirall. Enmig dels personatges –vestits també de manera neutra sense indicar cap època concreta– sobresurt una increïble comtessa Madeleine, en aquest producció desdoblada en comtessa nena i comtessa anciana, i en un exercici de detallisme teatral que ens obre encara més preguntes de les que planteja ja de per si aquesta òpera. ¿Torna l’anciana Madeleine a aquesta casa –precisament acompanyada pel majordom– i recorda aquell dia tan vibrant per a ella? ¿És la jove Madeleine la que arriba a aquesta casa poc després de quedar-se vídua, com ens recorda el seu vestit negre? ¿O és la nena la que està al centre del temps amb tota la vida pel davant? Així veiem com la jove Madeleine insta l’anciana Madeleine a donar-li una resposta durant la magna escena final, o veiem com la nena provoca ja l’admiració malaltissa dels homes durant l’escena del ballet. I al final, quan la jove Madeleine fa un petó al majordom, ¿voldrà dir que serà ell qui l’acompanyarà tota la vida i no podent-se decidir per cap dels pretendents? Preguntes pertinents les que planteja aquesta detalladíssima producció de Loy i que, en certa manera, entronca Madeleine amb una altra dona straussiana fascinant com és la Mariscala. I tot això esdevenint en unes escenes d’una gran bellesa plàstica, acordada amb la bellesa musical que percebem per l’oïda.
Destacà fascinant la presència de Malin Byström com a comtessa mostrant el rol més jovenívol i fresc del que és habitual –al cap i a la fi Madeleine està al voltant de la trentena–, però mantenint-se sempre elegantíssima, ja que ella és posseïdora del physique du rol. Adequadíssima a nivell vocal, va saber dotar a cada moment l’accent dramàtic necessari en aquesta obra, que no deixa de ser una conversa en música, com indica el propi Strauss. Destacà en la bellíssima i extensa escena final, on es mostrà molt més rotunda i en un autèntic debat intern. Com a contraposició amb la comtessa, Christof Fischesser va ser un portentós La Roche, que destacà de manera brillant en el seu monòleg, de gran càrrega dramàtica; exhibí un timbre sempre potent i adequat.
Va ser un autèntic encert comptar amb un repartiment jove, que insuflà de vida l’òpera. Començant per Josef Wagner com a hedonista germà de Madeleine, adequat vocalment i sempre en gran complicitat amb la seva germana. També plens de vitalitat Norman Reinhardt com a Olivier i André Schuen com a Flamand, tot mostrant un amor ple de vigor que es reflectia en les seves intervencions vocals, i especialment destacat en el sonet en el cas de Reinhardt i en el trio junt amb la comtessa que el segueix en el cas de tots dos, de gran càrrega dramàtica. Theresa Kronthaler com a Clairon destacà per un gran aplom dramàtic i una manera de dir el text en alemany magistral, no en va ha estudiat art dramàtic abans que cant, fet que escau de meravella a la interpretació de Clairon. Omnipresent a nivell escènic Torben Jürgens com a majordom i sempre adequat, mentre que John Graham-Call fou un decadent, com correspon, Moiser Taupe. Leonor Bonilla i Juan José de León foren uns lírics cantants italians recreant-se en la coloratura sempre. És emocionant que el Teatro Real hagi apostat per talent nacional per al grup de vuit criats que en aquesta producció estan sempre en escena observant encuriosits què farà la comtessa, i que en aquest cas eren: Gerardo López, Tomeu Bibiloni, Pablo García López, David Oller, Sebastià Peris, Emmanuel Faraldo, Manuel Gómez Ruiz i David Sánchez. Capítol a part mereix Elisabeth McGorian –ballarina del Royal Ballet i que interpretà la comtessa anciana–, per la seva elegància impressionant.
Asher Fisch dirigí l’orquestra titular del Teatro Real buscant tots els detalls d’aquesta partitura, no gens fàcil i que ens expressa tantíssim del que passa pel cap dels personatges, per arribar al clímax de la gran escena final.
Al final el sopar està servit i el públic es queda amb la incògnita que planteja aquesta gran obra d’Strauss i que encara avui en dia ens formula preguntes i respostes. I això, com al 1942 quan s’estrenà, mai és un caprici.
Imatge destacada: © Javier del Real-Teatro Real
