LA GUERRA DE LOS GIGANTES de Sebastián Durón. Cristina Alunn. Mercedes Arcuri. Giuseppina Bridelli. Mariana Flores. Lucia Martín-Cartón. Javier Galán.
EL IMPOSIBLE MAYOR EN AMOR, LE VENCE AMOR amb música de Sebastián Durón (o José de Torres). Llibret de Francisco de Barces Candamo i José de Cañizares. Vivica Genaux. Beatriz Díaz. María José Moreno. Javier Galán. Lucía Martín-Cartón. Javier Ibarz. Ylenia Baglietto. Carmen del Valle. Miguel Ángel Blanco. Pablo Vázquez. José Luis Alcedo. David Tenreiro. Dir. escènic: Gustavo Tambascio. Dir. musical: Leonardo García Alarcón. Capella Mediterránea. Cor del Teatre de la Zarzuela. Nova producció del Teatro de la Zarzuela. TEATRO DE LA ZARZUELA (MADRID). 22 DE MARÇ DE 2016.
Per Robert Benito
Per commemorar el tricentenari de la mort del compositor Sebastián Durón (1660-1716), el Teatro de la Zarzuela va oferir dues de les seves obres: una òpera i una sarsuela, segons els cànons de l’època. El teatre del carrer de Jovellanos de Madrid fa uns anys que té l’obstinació de recuperar i apropar al públic del segle XXI els orígens de l’òpera i la sarsuela espanyola, més enllà dels títols més coneguts del gènere.
Si la temporada 2012-13 va fer pujar a escena la sarsuela Viento es la dicha de Amor de José de Nebra (1702-1778), la 2013-14 va ser un homenatge al gran Juan Hidalgo (1614-1685), i la 2014-15 l’homenatjat va ser Boccherini, amb la seva sarsuela La Clementina. Aquesta és una tasca difícil, ja que la majoria de públic abonat a aquest teatre encara és d’una edat que espera més una Verbena de la Paloma que no qualsevol raresa barroca, però no per això un teatre públic ha de cedir a la taquilla, sinó que ha de prioritzar la recuperació per a les noves generacions de tot un patrimoni musical, artístic i dramatúrgic que contextualitzi el que després vindria al segle XIX i posteriors.
Hi ha moltes coses per destacar en la proposta d’aquestes dues obres de Durón: la primera i principal, que es tornin a veure i a escoltar aquestes partitures pràcticament desconegudes. De La guerra de los gigantes, primera partitura espanyola que s’intitula com a òpera, només existia un enregistrament complet realitzat després de les seves representacions en el Donaufestwochen im Strudengau el 2011 pel grup suís A Corte Musical. És trist veure com els grans gurus de la música d’aquesta època, com són Harnoncurt, Gardiner, Christie, Savall… mai no s’han apropat a recuperar aquest repertori que tots coneixen i valoren, però que ja sigui per la llengua o per motius desconeguts, ningú no s’atreveix a gravar ni a representar.
El segon aspecte positiu ha estat la magnífica proposta del director escènic argentí Gustavo Tambascio, en oferir les dues cares possibles de la proposta escènica: la modernització i la historicista, una per a cadascuna en la mateixa sessió i ambdues amb encert.
Si en l’òpera ofereix el joc d’extrapolar-la a la dècada dels anys cinquanta-seixanta del segle XX en el context d’una fàbrica metal·lúrgica on déus i deesses són les executives de l’empresa que s’enfronten en lluita cos a cos amb els obrers en la figura dels gegants, en la sarsuela, molt més lírica, recrea literalment una representació d’inicis del segle XVIII en vestuari, pentinats, il·luminació, escenografia pintada i amb increïbles efectes de perspectiva, moviments i balls d’època, però sobretot respectant la prosòdia i la declamació com es feia a l’època.
El tercer aspecte que fa d’aquesta proposta quelcom antològic són els intèrprets, tant els que eren damunt de l’escenari com la magnífica Capella Mediterránea, que amb un so equilibrat, una riquesa tímbrica sempre variada i una tècnica seguint els cànons historicistes, ens van traslladar juntament amb la dinàmica batuta del de Río de la Plata Leonardo García Alarcón al so espurnejant de les tonadillas espanyoles, al lirisme del barroc italià i al desenfrenament de les danses franceses. Tot junt en un còctel barroc hispànic que va mostrar la riquesa d’unes partitures que mereixen apostes tan serioses i acurades com aquesta.
Enmig d’aquestes valoracions positives, apareix alguna ombra no gens important, però sí digna de ressenyar perquè s’esmenin en propers esdeveniments. Per celebrar un compositor no es pot escollir una obra d’un compositor que entre els musicòlegs espanyols figura com de dubtosa atribució a l’homenatjat –és el cas d’El imposible mayor en amor, le vence amor–, podent-ne escollir d’altres del seu catàleg, d’autoria molt més certificada. D’altra banda, si hi ha alguna cosa en què destaca el Teatro de la Zarzuela, a diferència d’altres teatres, és que el seu programa de mà es converteix en un llibre de referència, per la cura en l’edició, per les eminents col·laboracions i l’aparell gràfic. ¿Com és possible que la direcció del teatre no valori que això és una riquesa i en la tercera de cinc representacions s’esgoti el programa i no es pensi en una reedició? Qui això escriu es va quedar amb les ganes de comprar-lo i per desgràcia només l’ha pogut baixar d’internet, i dic per desgràcia, perquè sent una solució per a l’usuari, no reporta cap benefici al teatre… Els dos últims aspectes que creiem que cal millorar: un, quan les propostes escèniques i musicals són tan bones, la poca transcendència que té per a la resta de gent que no viu a Madrid. Hauria valgut la pena fer un enregistrament i comercialitzar-lo per a un públic àvid de novetats videogràfiques i així contribuir perquè quedi com a testimoniatge viu d’una música molt desconeguda i rica. I dues: finalment, la feina pedagògica amb aquests títols no tan freqüents s’ha de fer de manera més insistent per evitar el que, per desgràcia, va succeir en les representacions: l’abandonament de gent gran que no sabia què anava a veure i, sobretot, quant durava.
No m’agradaria acabar aquesta ressenya amb un gust amarg. Ben al contrari, he volgut deixar per al final el reconeixement de l’ampli elenc de cantants, actors, ballarins i figurants experts en diferents tipus de lluites que van suposar les dues obres i que, cadascun amb el seu art i bona tasca, van arrodonir dues propostes dignes de qualsevol teatre internacional d’òpera.
Destacar algun dels solistes per sobre de la resta seria injust, però no em puc estar d’esmentar les quatre solistes femenines de l’òpera La guerra de los gigantes: Cristina Alunno, Mercedes Arcuri, Giuseppina Bridelli i el fabulós Hèrcules de Mariana Flores. En la sarsuela El imposible mayor en amor, le vence amor va comptar amb un Júpiter de luxe, la mezzo Vivica Genoux, que juntament amb la sempre meravellosa per la seva tècnica i musicalitat María José Moreno van oferir moments memorables d’aquesta bella partitura. Una partitura que pel seu segell espanyol, de vegades ens recordava el lirisme més händelià o el virtuosisme vivaldià. Cal no oblidar aquesta part més picaresca interpretada per Beatriz Díaz (Amor) o la parella de còmics interpretats pels magnífics Lucía Martín-Cartón i Javier Galán.
Tant de bo que la resta dels teatres nacionals i internacionals es facin ressò d’aquesta i altres produccions del nostre patrimoni com s’esdevé amb les partitures d’altres compositors forans de la mateixa època i que deïfiquem, sense conèixer ni valorar el nostre propi patrimoni musical.
