SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Sylvia Schwartz, soprano; Wolfram Rieger, piano. Obres de Franz Schubert, Enric Granados, Joaquín Turina, Jesús Guridi. ESGLÉSIA DE STA. MARIA DE VILABERTRAN, 17 D’AGOST DEL 2013.
Per Jaume Comellas
Més de trenta anys d’assistir als concerts promoguts per Joventuts Musicals de Figueres a Vilabertran –primer com a Festival de Música de l’Empordà i ara com Schubertíada– no m’havien ofert, com en aquest recital, l’espectacle trist d’una tan escassa assistència d’espectadors. I m’apresso a advertir que en aquest cas qualsevol raó justificadora pot ser acceptable menys la de la manca d’interès i qualitat; tot el contrari. I en aquest context hom centra un argument doble: no s’ho mereixien l’excel·lent soprano Sylvia Schwartz i el competentíssim pianista acompanyant Wolfram Rieger. I, consegüentment, podríem afegir-hi que els absents s’ho van perdre.
Sylvia Schwartz no forma part, encara, de l’elenc de noms consagrats, o molt consagrats, de la lírica internacional, malgrat que el seu historial, en edat prou jove, comença a impressionar. Des de l’òptica dels afeccionats locals, és més aviat un nom emergent dels que tan han sovintejat a la Schubertíada empordanesa, que donen molt més del que s’espera per la raó elemental que intrínsecament són molt més importants que coneguts; insisteixo, aquí, en el nostre ambient. Amb ells, o amb ella en aquest cas, s’obre la porta a l’inesperable –en sentit positiu o en l’altre–, i això, en un moment en què les calculadores de les economies familiars –afectades també del virus IVA cultural– cada dia estan més ocupades, pot tenir força o molt a veure en el fet: en el trist fet.
Un altre factor que cal tenir en compte és que el lied espanyol –a casa nostra i arreu– gaudeix de menys prestigi que el germànic i fins i tot el francès; i això, que alhora podia constituir un al·licient i un atractiu, a la fi potser també va esdevenir un llast més o menys subliminar.
Perquè certament no és habitual que un programa de lied sigui ocupat en tota una part –a més, la segona i principal– per lied espanyol; oimés si els intèrprets tenen cognoms no gens carpetovetònics. Fet que no va impedir que Sylvia Schwartz oferís unes versions de les bellíssimes Tonadillas de Granados, dels Tres poemas, op. 81 de Joaquín Turina sobre textos de Gustavo Adolfo Bécquer, i de les Seis canciones castellanas de Jesús Guridi, d’un fidelitat estilística fregant l’ideal. Són obres prou conegudes, de les quals tenim presents versions absolutament de referència –Victòria dels Àngels, Conxita Badia, Teresa Berganza…–, fet que sempre atia la perillosa memòria comparativa. La cantant anglesa, o angloalemanya-espanyola, les va amoixar, les va lliurar amb una intenció precisa, amb una subtilesa de matisos rica fins a l’extrem; a més, sobre la base d’una pronunciació perfecta: de fet, ens consta que parla correctament el castellà per tradició familiar.
La primera part va ser dedicada a Schubert, un món així mateix molt ben dominat i especialment remarcable en el llarg lied Viola, una obra molt exigent resolta feliçment.
Sylvia Schwartz posseeix una veu més rodona que exactament bella, amb el cos suficient per no caure en un cantar fleuma i amb una flexibilitat que li permet abordar totes les exigències del gènere amb tota la difícil naturalitat/facilitat exigible.
Per acabar-ho d’adobar, va oferir el regal de dues de les cançons més belles d’Eduard Toldrà, Abril i Maig, d’una plenitud d’identificació agraïdíssima. Això, llàstima dels que s’ho van perdre…
