FESTIVAL MIXTUR 2017 / SÀMPLER SÈRIES. FABRA I COATS / L’AUDITORI. 31 DE MARÇ / 1 i 6 D’ABRIL DE 2017.
Per Miquel Gené
Si una cosa podem convenir al voltant de la música contemporània o de nova creació, etiqueta aquesta última més de moda avui dia, és que és una música de militància. Compositors, intèrprets i públic estem convençuts del seu interès, necessitat i importància, encara que segurament per motius diversos. D’aquesta manera, els creadors espremen els seus recursos per expandir el llenguatge i trobar noves maneres de comunicar, encara que no sempre aconsegueixen fugir dels llocs comuns que també té aquesta música; els intèrprets viuen les seves actuacions com si no hi hagués un demà, absolutament implicats amb allò que tenen entre mans, i el públic n’escoltem astorats el so, cadascun cercant-hi coses diferents, sabent que allò que sentirem no sempre serà intel·ligible o plaent, però que sí estimularà diferents àrees dels nostres interessos. I tots tractem de relacionar allò que sentim amb el nostre bagatge per donar-hi sentit: un repte mai fàcil d’aconseguir, però estimulant. Aquestes i altres idees són les que esbosso aquests dies al voltant d’algunes de les jornades del Festival Mixtur que he tingut la sort de presenciar.
Quatre idees queden ressonant al meu pensament després de la taula rodona amb gestors i programadors de diferents festivals europeus de música de recerca (Huddersfield Contemporary Music Festival, Unsafe+Sounds, Klang-Copenhaguen): la necessitat de creadors joves –sempre joves– com a portadors de la novetat, d’allò que està per esdevenir-se i convertir-se en norma que després uns altres puguin trencar; la preocupació per aconseguir públic davant de la necessitat de transmetre allò que un fa, encara que sigui de manera minoritària; els límits entre estils i gèneres, mai del tot clars en allò que acceptem com a vàlid i potser més recognoscibles en allò que rebutgem, i el finançament com l’etern problema de tota empresa cultural de recerca que no pot oferir beneficis econòmics a canvi. Moltes preguntes i poques respostes.
Dels concerts m’interessa la qualitat tècnica i expressiva d’uns músics totalment implicats en allò que fan. El conjunt francès Proxima Centauri i els austríacs Black Page Orchestra m’impressionen: només per sentir-los ja valen la pena. Els repertoris triats resulten desiguals en l’interès que em desperten i en els resultats sonors que percebo. Parlant amb altres oients, m’adono que no estic sol en aquesta percepció. M’interessen molt més les obres en les quals distingeixo relacions entre les diferents parts, que aquelles on no puc entendre aquesta relació: Point ones (2012) d’Alexander Schubert, un pastitx en què es combinen estètiques de la contemporània –en l’electrònica–, la clàssica –en els instruments d’arc– i el rock –a la bateria–, tot amb un sentit paròdic expressat per un director histriònic i amb frac; Case black (2016) de Mirela Ivicevic, en què la superposició de subdivisions rítmiques cada vegada més petites creen una textura gruixuda i complexa; o Professor bad trip (1998) de Fausto Romitelli, que presenta les diferents seccions del conjunt formant feixos de so que interactuen entre ells i que generen, mitjançant combinació, un interessant joc de colors i timbres dins dels quals podem entrar. Una obra que em resulta repetitiva per la sobreexposició de les mateixes idees, fet que altres consideren imprescindible per poder entrar a fons en el seu so.
Un element comú de totes les obres és la seva llista de convidats, en la qual no apareix pràcticament mai la melodia. Per contra, la música es construeix fugint d’ella, mitjançant el gest instrumental, sovint veloç i agressiu, definit més pel seu pols i timbre que no pas per la relació d’alçades. Aquest potser seria el lloc comú més destacat de les diferents propostes, que pot fer preguntar-nos què porta els compositors a una definició tan clara cap a un element concret en músiques que són, per vocació, experimentals i que volen fugir dels apriorismes.
Potser la resposta a aquesta pregunta és la cerca de coherència dels programadors, els quals trien moments compositius dels autors que, en molts casos, no coincideixen amb la seva línia actual de treball, com reconeix Hèctor Parra al final del concert del Quatuor Diotima (un altre exemple de conjunt amb unes capacitats tècniques impressionants i una concentració en la música absoluta). L’obra de Parra és Leaves of reality (2006-2007), que seguí Elogio de la sombra d’Alberto Posadas (2012) al concert que programà L’Auditori dins del cicle Sàmpler Sèries. Dues obres que comparteixen elements superficials –de nou el rebuig per la melodia com a element estructurador de la forma, l’ús del gest com a element temàtic, la variació del pes com a generador de diferències tímbriques: la rugositat del taló (el terra) i la lleugeresa de la punta (l’aire), el nerviosisme i el contrast–, però que difereixen en els punts de suport que hi percebo. Posadas sembla centrar-se en aquest contrast de pesos i timbres per instal·lar la seva composició en un món de transfiguració de la matèria. Per la seva banda, Parra està més interessat en l’element temporal que expressa la pulsació, amb la qual juga llançant-la, aturant-la, solidificant-la o flexibilitzant-la, processos que el Diotima executa a la perfecció, amb una implicació física que ens fa percebre aquests moviments no només auditivament, sinó amb tot el cos a través dels seus gestos individuals i de grup, d’una precisió extrema.
El Quartet núm. 7 (2011) de Georg Friedrich Haas, que ocupà la segona part, es situa en unes coordenades diferents, tant per les expectatives que genera entre l’audiència com per l’ús de l’electrònica en la interpretació. Vint-i-cinc minuts d’un magma sonor continu format per línies extenses dels quatre instruments que fan mutar progressivament els seus diferents elements –registre, intensitat, timbre– en microgradacions molt fines que generen un estat d’estaticisme mòbil, i que es relacionen de manera elàstica mitjançant diferents procediments: imbricant-se, penetrant-se, trobant-se, reunint-se, fent-se una, contrapuntejant-se, seguint-se o trepitjant-se. El resultat és un teixit dens i complex que, aquesta vegada, ens envolta i ens porta dins seu sense que en puguem escapar.
Tot plegat, reptes que ens posem els uns als altres, i que es converteixen en un dels elements més interessants d’aquestes músiques de recerca, les quals ens conviden a traspassar els límits d’allò conegut. No tingueu por.
