FESTIVAL DE TORROELLA. SunhaeIm, soprano; Núria Rial, soprano; Xavier Sabata, contratenor; Juan Sancho, tenor. Vespres d’Arnadí. Dani Espasa, clavicèmbal i direcció. Georg Friedrich Händel: Il triomfo del Tempo e del Disinganno. AUDITORI ESPAI TER. 3 D’AGOST DE 2024.
Diuen que les segones parts mai no són bones. La interpretació de l’oratori de Georg Friedrich Händel Il triomfo del Tempo e del Disinganno al Festival de Torroella de Montgrí va desmentir aquesta dita. L’execució d’aquella peça de joventut del caro sassone no va començar amb gaire bon peu. De fet, una ensopegada de la soprano Núria Rial amb una porta poc abans de començar la representació no va tenir conseqüències greus, però sí que va fer que la seva actuació a la primera part fos molt continguda. Vespres d’Arnadí, dirigida per Dani Espasa, i les altres tres veus també van ensopegar, però en aquest cas per manca de concertació inicial. A la segona part hi va haver un canvi notori. En positiu.
Il triomfo del Tempo e del Disinganno va ser el primer oratori que Händel va compondre. Ho va fer a Roma el 1707, amb vint-i-dos anys, sota el patrocini del cardenal Benedetto Pamphili, autor del llibret. Creat per a orquestra de cordes, continu, dos oboès, quatre veus solistes i sense cor, té una escriptura molt contrastant en què no falten àries da capo, recitatius, duos i dos quartets molt teatrals; territori, el del teatre, en què Händel excel·liria anys després un cop instal·lat a Londres. A Roma hi havia els millors instrumentistes del moment i Händel va crear una partitura plena de virtuosisme vocal i instrumental. Sembla que la va estrenar Angelo Corelli dirigint i tocant el violí, amb el compositor a l’orgue.
L’oratori és una al·legoria moral. El Plaer convenç la Bellesa que aquesta no tindrà fi, que s’ha de dedicar a tota mena de gaudi. Per contra, el Desengany i el Temps intenten convèncer-la de la finitud, que tot s’acabarà i que la Bellesa es marcirà. Els arguments són prou convincents perquè aquesta els cregui i canviï la seva vida per dedicar-la a la puresa i la castedat. Amb l’excepció del Temps, creat per a tenor, les altres veus eren interpretades per castrats atenent a la prohibició papal (d’Innocenci XI) que les dones pugessin a l’escenari.
Bellezza, el principal paper de l’oratori, era interpretat per la coreana SunhaeIm, una soprano molt lleugera, gairebé soubrette, amb uns aguts que poden ser escardalencs i poc articulats que l’ària de la primera part, “Un pensiero nemico dei pace”, va posar en relleu. Tanmateix, a la segona part, al recitatiu i ària final, va demostrar per què ha cantat papers mozartians amb un director tan exigent com René Jacobs.
A la segona part tot va anar més rodat que a la primera. Piacere (el plaer), l’interpretava Núria Rial, una soprano de veu més greu que la de Bellezza, tal com demana la partitura. La cèlebre ària “Lascia la spina” la va interpretar amb ornamentacions, però on el públic va reconèixer la cantant, que és una habitual de Torroella, va ser a la seva darrera ària, “Come nembo”. Xavier Sabata, Disinganno, va donar al personatge la dosi suficient de sadisme que reclama l’aixafaguitarres, i el tenor Juan Sancho era un Tempo omnipotent que marcava les notes com un rellotge, amb pocs matisos. Aquestes dues veus van tenir un duet molt lluït, “Il bel pianto”, cap al final de l’obra.
Els continus de tiorba i violoncel van ser moments molt delicats. Les prestacions dels oboistes, tres en aquest cas més un fagot, van crear l’atmosfera adient a l’oratori. Dani Espasa, que dirigia, va tenir el seu moment solista a l’orgue cap al final del primer acte en una sonata seguida d’una ària amb Piacere, “Un leggiadro giovinetto” (Un formós jovencell), que el llibretista Pamphili va dedicar a Händel, que la va interpretar a l’orgue a l’estrena.
Recordant la gran qualitat i bellesa que ara fa un any Vespres d’Arnadí va insuflar a Giuseppe riconosciuto de Domènec Terradellas, es podia esperar més de l’oratori de Händel. Segurament, l’obra de Händel té molta més dificultat i amb més assajos aquest memento mori hauria estat diferent.
D’altra banda, en un món dominat per la imatge, per la por de l’envelliment, pel gaudi de plaers diversos, Il trionfo del Tempo e del Disinganno sembla una obra d’allò més adient per posar en relleu aquells flagells que ens envolten. Tanmateix, el cardenal Pamphili no feia altra cosa que difondre el programa moral dogmàtic de la Contrareforma catòlica.
Imatge destacada: (c) Roger Lleixà.
