PALAU 100. Budapest Festival Orchestra. Miah Persson, soprano. Tassis Christoyannis, baríton. Dir.: Iván Fischer. Obres de R. Strauss i G. Mahler. PALAU DE LA MÚSICA. 14 D’OCTUBRE DE 2014.
Per Jacobo Zabalo
Així comença el quart i últim moviment de la quarta simfonia de Gustav Mahler (Wir genießen die himmlischen Freuden…), l’obra que va tancar el programa d’una vetllada per recordar. Una declaració de felicitat, de plenitud sobrehumana en el text, bellament declamat per la soprano Miah Persson. Segurament no és Gustav Mahler el compositor que un associaria d’entrada a aquesta serenitat d’esperit, per com es mostren de tortuoses i complexes les seves simfonies. I, no obstant això, en l’univers mahlerià hi cap tot, des del més baix al més elevat, des de la fanfara més invasiva i dissonant a una línia melòdica delicadíssima, d’etèria irrealitat. Al Palau de la Música el públic va assistir a una representació fascinant d’aquesta alternança, oficiada per la Budapest Festival Orchestra. Sota la direcció d’Iván Fischer, el fundador, aquest conjunt va demostrar una comprensió profunda de les partitures mahlerianes. Una anàlisi audaç, unida a una potenciació de la sonoritat característicament requerida a cada instrument (moltes vegades de manera forçada), proporcionaren al conjunt una gran solidesa. Un calidoscopi de perfecta sincronia, que va fer les delícies del públic atenent als aplaudiments.
Abans d’entrar en l’obra de Mahler, les commovedores Quatre últimes cançons de Richard Strauss deixaren entreveure la serietat d’una orquestra compromesa des del primer compàs. És tot un plaer quan no hi ha introducció de fogueig i s’aborda l’execució de peces cabdals sense escalfaments o preliminars. La sonoritat de la Budapest Festival Orchestra, plena i generosa, es va imposar com una veritat natural, amb intervencions de gran mèrit d’uns músics que se saben protagonistes. Fischer dirigeix sense escarafalls, com si ho tingués tot controlat. I ho té. Hi ha un treball previ de qualitat incontestable, que dóna els seus fruits amb una lògica que converteix en estranya la possibilitat contrària. Amb una naturalitat sorprenent es van interpretar aquests cants de comiat, joiosament agredolços en boca de Miah Persson. Va intervenir-hi la soprano en el lloc de Christine Schäfer, a qui per cert no es va trobar a faltar. Tampoc no va ser casual l’entesa amb aquest director i orquestra, ja que ha gravat amb ell part del repertori interpretat en aquesta ocasió, és a dir, la Quarta Simfonia de Mahler. Després de la presentació d’orquestra i soprano, es va donar pas a les cançons per a baríton que Mahler va titular Lieder eines fahrenden Gesellen, i que, com se sap, contenen materials en certa manera biogràfics, que foren aprofitats per descriure el viatge iniciàtic que va suposar la seva Primera Simfonia. Tassis Christoyannis interioritzà amb plena eficàcia la desventura d’aquest caminant. Afortunadament s’entén cada vegada més que cantar és també una forma d’actuació, una performance en sentit ampli. Sense aquesta caracterització difícilment pot donar-se l’empatia que reclamen text i partitura.
La Simfonia núm. 4, en Sol major de Gustav Mahler és una de les més rodones i fàcils de gaudir, fins i tot per a aquell que –més aviat erròniament– no es declari incondicional del compositor. La característica dringadissa de l’inici es retroba al final, després de la intervenció de la soprano; torna una vegada i una altra amb jocosa urgència. S’obre pas entre la neu aquest trineu, aquest cotxe tirat per cavalls que ens porta no sé sap on. Un recorregut agitat, sàviament conduït pels molts diàlegs que proliferen aquí i allà. S’ha insistit amb encert que el coneixement dels recursos orquestrals de Mahler, com a director, va poder repercutir en la seva faceta de compositor. És ferotge, l’embat dialèctic, les subtils o estridents converses que provoca entre seccions i solistes, temptant molt a consciència els límits del que és bell, sublim i fins i tot kitsch. El meu acompanyant em va recordar –no sense justificació– com d’inapropiat semblaria aquesta qualificació en el cas d’algú tan generosament dedicat a la decantació de la bellesa extrema. Però cal recordar que malgrat la serietat de la seva tasca –potser per assolir-la en la seva sempre un punt estranya transcendència–, Mahler incorpora l’humor, la paròdia i fins i tot l’autoparòdia. Més que en la seva condició d’austrohongarès, cal aprofundir en el seu origen txec, essent Txèquia la pàtria d’escriptors tremendament seriosos en les seves bromes (amb Franz Kafka com el cas més conegut, però potser amb Bohumil Hrabal com un dels més representatius, i Milan Kundera entre els més llegits actualment).
El drama de la subjectivitat de la fi de segle XIX passa per la consciència que aquella reparació platònica –la de la bellesa en essència vertadera– que l’ànima tant anhela, ja no és possible; i per molt profundes que es vulguin les temptatives…, sovint cauen en el ridícul. Resta, en efecte, l’anhel, però només com per certificar l’absència d’allò espiritual. En la Tercera Simfonia, Gustav Mahler orquestra les paraules del profeta nieztscheà, en què es manifesta una forma de plenitud, de confluència amb la vida des de la consciència del buit. Un altre dels intents per abraçar aquell absolut esdevingut impossible –en la seva versió més amable, en aquest cas– es troba precisament en la cançó de l’últim moviment de la simfonia mahleriana –amb la qual Miah Persson va delectar novament el Palau–, cançó que ens parla d’una vida celestial: “Menem una vida angelical” (wir fürhen ein englisches Leben). Querubins tots, que hem estat i ja no som, desproveïts ja d’aquella ingenuïtat que és vida, que flueix a borbollons i que, en retrobar-la, encara ens arrenca un somriure. També aquí –en la vida angelical– hi ha lloc per al sinistre, com assenyala oportunament Rainer Maria Rilke. La sensibilitat de Mahler cap a aquesta doble faç de la saviesa infantil, que és creació i destrucció, l’hagué de trobar així mateix al Zarathustra.
Són rares les ocasions en què la música transporta; cosa excepcional, per bé que, com dèiem, quan succeeix se sent amb aclaparadora naturalitat i és motiu de celebració. És, en si mateixa, la celebració. Al Palau de la Música, l’Orquestra del Festival de Budapest va confirmar generosament la seva excepcionalitat quan, després de rebre molts aplaudiments, es va aixecar per entonar El cant dels ocells. Una nova mostra de compromís, una prova que sembla confirmar el fet que, contra la sovint decebedora aparença d’allò mundà –segons les últimes paraules de la simfonia de Mahler, que Miah Persson havia cantat just abans– “cap música hi ha a la terra que es pugui comparar a la nostra […]. Tot desperta a la vida per al nostre gaudi”.
