DER ROSENKAVALIER de Richard Strauss. Renée Fleming, Alice Coote, Sophie Bevan, Matthew Rose, Giorgio Berrugi, Miranda Keys, Jochen Schmeckenbecher, Alasdair Eliott, Angela Simkin i Wolgang Ablinger-Sperrhack, entre d’altres. Dir. musical: Andris Nelsons. Dir. d’escena: Robert Carsen. Nova producció de la Royal Opera de Londres, Metropolitan Opera House de Nova York, Teatro Regio de Torí i Teatro Colón de Buenos Aires. ROYAL OPERA HOUSE (LONDRES). 14 DE GENER DE 2017.
Per Marc Busquets Figuerola
Pocs personatges en la història de l’òpera són tan rodons, polièdrics i humans com la Mariscala de Der Rosenkavalier de Richard Strauss. Aquesta dona que de portes enfora és una gran dama, però que se sent sola i presa del pas del temps –amb només trenta-cinc anys– en la intimitat de la seva cambra, arriba a aixecar-se a mitjanit per aturar tots els rellotges. Una dona que comença l’òpera gaudint dels plaers amb el seu amant de disset anys, Octavian, però a la qual un pentinat desafortunat la fa adonar-se del pas implacable del temps i que decideix mantenir la seva dignitat, abandonar el seu amant abans de ser ridícula i que la deixi ell, i, suposadament, menar una vida més tranquil·la. Al cap i a la fi, es tracta d’un drama sense sang ni grans escarafalls, però que és bàsicament el drama del dia rere dia –el de la renúncia i el pas del temps– al qual tot ésser humà ens hem d’enfrontar algun cop davant del mirall. La creació que del personatge van fer Strauss i Hugo von Hoffmanstal és encara avui difícilment superable i només el primer acte podria ser una òpera independent en si mateixa, amb un llibret en què les reflexions nostàlgiques d’aquesta dona fascinant fan gelar la sang per la seva claredat i franquesa.
Renée Fleming simplement ÉS la Mariscala i per això ha triat aquest rol per dir adéu a l’òpera escenificada –i centrar-se en els concerts i recitals– en aquesta nova producció de Robert Carsen que s’ha estrenat a Londres i que es veurà per primavera a Nova York. La càrrega emocional que agafava cada paraula del llibret en l’última funció que oferí a la Royal Opera House era enorme. “S’ha de ser lleu, amb cor lleuger i mans lleugeres, per tenir i prendre, per tenir i deixar… La vida castiga els que no són així”, diu el personatge ple de nostàlgia a la fi del primer acte: ¿ens ho deia Marie Therese o ens ho deia Renée Fleming? Dit això, aquí es pot entrar en detalls que no aporten res a la valoració d’aquesta –més que demostrada– gran cantant: lògicament, la veu no és la mateixa que quan va cantar el personatge per primer cop, essent molt jove (potser massa, deia ella), però tampoc no ho és la seva aproximació psicològica, molt més profunda ara. La seva Mariscala quedarà en el record –sempre nostàlgic– dels operòfils i produeix ja enyorança pensar que no serà possible veure novament –només a Nova York a l’abril!– la soprano posar-se en la pell d’aquests personatges straussians que són part d’ella, com per exemple la mateixa Mariscala o Madeleine de Capriccio. Sempre intel·ligent, però, la cantant americana segueix el camí de la seva admirada Victoria de los Ángeles i es reserva per als recitals i els concerts, en els quals de ben segur encara ens donarà molt de gaudi.
Com a Octavian tingué al seu costat una digna partenaire en Alice Coote –aquest rol el cantarà al Met Elina Garanča–, que es mostrà còmoda en aquest paper que coneix bé: molt adequada vocalment i amb gràcia en el moviment escènic, fou sempre creïble. La Sophie estigué encarnada per l’homònima Sophie Bevan, que presentà un personatge amb caràcter que sap el que vol des del primer moment i que a nivell vocal també estigué adequada amb una veu lleugera i cristal·lina, malgrat mostrar alguna tibantor en l’agut en la difícil pàgina del segon acte. Les tres dones mostraren un empastament vocal ideal en el gloriós trio final, així com en el duet Octavian-Sophie que tanca l’òpera.
Matthew Rose encarnà un enorme baró Ochs, que a l’òpera és l’oposat a la Mariscala però igualment fascinant: un bon vivant que gaudeix de la vida sense pensar en el demà, sempre al ritme “aixampanyat”, escumós, del vals. Rose estigué ideal en el rol; en escena mostrà una presència impactant i corpulenta i vocalment exhibí uns greus rotunds. Giorgio Berrugi fou un cantant italià que, en aquesta producció, recordà Caruso –vestit de blanc i que obsequia la Mariscala amb un vinil firmat per ell– i que presentà un interessant color vocal en la seva única ària. Molt adequats Miranda Keys com a Marianne, Jochen Schmeckenbecher com a Faninal i Alasdair Eliott –grotescament vestit de madame de bordell– com a hostaler, així com també Angela Simkin (Annina) o Wolfgang Ablinger-Sperrhacke (Valzacchi), per esmentar només alguns dels personatges que en si mateixos són una joia i que estigueren interpretats amb solvència per la resta del càsting.
Andris Nelsons, titular de la Simfònica de Boston, amb qui Fleming cantà aquest títol en versió concert aquesta mateixa temporada, oferí una lectura òptima de l’òpera: en el primer acte estigué gairebé cambrístic, portant l’orquestra a un fil de so, fet que ajudà la Fleming a brillar i que potencià la nostàlgia que transpira aquesta primera part de l’òpera; al segon acte féu esclatar el so de l’orquestra en uns valsos apassionats i acabà dotant de més matisos el darrer acte, de caràcter més contemporani. Una direcció a la qual l’orquestra i el cor de la ROH respongueren de manera excel·lent, amb un so arrodonit i potent.
La producció de Robert Carsen –que es ven com una nova coproducció entre la Royal Opera, el Met, el Regio de Torí i el Colón de Buenos Aires– és en realitat una reposició del muntatge estrenat a Salzburg el 2004, lògicament adaptat a les dimensions d’aquests teatres, però amb un concepte similar. Dit això, també cal afegir-hi que Carsen l’encerta novament traslladant l’acció al 1911, any de l’estrena de l’òpera: un món –i una Viena imperial– sense guerres mundials que està en plena decadència i a punt de desaparèixer per sempre. Així, en el primer acte se’ns presenten unes estances divuitesques i nobles –inspirades en les habitacions vermelles del palau de Hofburg–, el segon s’esdevé a l’interior d’una casa de factura racionalista –inspirada en la Loos Haus que confronta amb el palau de Hofburg– on es fa negoci d’armes, i el tercer té lloc en un bordell –on Carsen ens recorda la meravellosa exposició sobre la prostitució que ell mateix va dissenyar per al Musée d’Orsay. Són tres espais diferenciats: la Mariscala viu en un passat gloriós però que desapareixerà –com els mateixos Habsburg–, els Faninal només miren cap al futur, enriquint-se traient profit de la carrera armamentística –no sense un cert aire que ens fa recordar la prosperitat econòmica d’algunes famílies jueves a la Viena de la Belle Èpoque– i al darrer acte tots acaben en un lloc que no els toca, desagradable, decadent i grotesc, com el futur d’Europa. Així, s’hi esdevenen situacions molt interessants: el segon acte, per exemple, comença amb una presentació de la rosa en un sofisticat ball de debutants típicament vienès, mentre que l’acte es tanca amb el grotesc vals dels homes d’Ochs –aquí gairebé protonazis–, en una clara al·lusió a la decadència a la qual s’era a punt d’entrar. Només se li pot retreure, a Carsen, de pecar d’excés en l’últim acte al bordell, on alguns nus i escenes sexuals no aporten res a la trama, a més de ser un recurs ja molt vist.
El fet que Carsen mogui l’acció al 1911 fa que la sensació de nostàlgia d’aquest passat –relativament pròxim– encara sigui més forta i tot adquireix una nova dimensió. ¿Quin futur espera a tots els personatges de l’òpera quan tres anys més tard esclati la Primera Guerra Mundial i vint anys després la Segona? I a aquesta Viena Imperial? I a Europa? Nosaltres ho sabem, però els protagonistes no. Això és el que ens diu el director quan al final de l’òpera les tropes avancen cap al llit on Sophie i Octavian s’abracen. Si ja de per si aquesta és una òpera que deixa un pòsit i convida a la reflexió, en aquesta lectura encara ho fa més, perquè mitjançant la història d’aquests personatges enormes ens recorda el que va passar a Europa i ens fa capbussar en la nostàlgia d’un passat millor, o si més no, una mica més amable. Novament la Mariscala: “el temps és una cosa estranya”.
