TEMPORADA DE MÚSICA DE L’AUDITORI DE GIRONA. GIOrquestra. Lluís Claret, violoncel. Dir.: Marcel Sabaté. AUDITORI-PALAU DE CONGRESSOS DE GIRONA. 13 D’OCTUBRE DE 2013.
per Albert Torrens
Una plantilla de músics excel·lents, un solista de prestigi, un director comunicatiu, una sala amb bona acústica i un programa bastit amb encert van ser els elements que es van aliar aquest diumenge a l’Auditori de Girona per fer de l’últim concert de la GIOrquestra un autèntic èxit.
Així, una proposta que presentava com a principal reclam el debut del violoncel·lista Lluís Claret a l’Auditori de Girona –i, de passada, una actuació més al nostre país, on últimament costa de veure’l, ja que resideix temporalment als Estats Units– va acabar convertint-se en una cita artística de primer ordre que va produir diversos titulars.
La GIOrquestra és una formació jove, creada encara no fa dos anys amb la intenció de dotar les comarques gironines d’una formació simfònica pròpia i de demostrar que és possible crear, amb músics autòctons –el director titular és el garrotxí Marcel Sabaté–, una orquestra que jugui a primera divisió. Progressivament les possibilitats de sentir-la van adquirint una certa regularitat, de manera que tot i no disposar encara d’una temporada pròpia ja s’ha presentat en diversos escenaris –també fora de Girona– i ho ha fet sota la direcció de batutes convidades de prestigi. Cada concert seu es caracteritza per un atractiu singular, que sovint, com en aquest cas, és la col·laboració amb solistes reconeguts.
Lluís Claret, destacat tant en els cartells del concert com dalt de l’escenari –on va ocupar una tarima individual–, va protagonitzar dues intervencions: a la primera part, el primer Concert per a violoncel de Haydn –tot un exercici de virtuosisme al qual va afegir les seves pròpies cadències, tal com remarcava el programa de mà–, mentre que per tancar la segona part i el concert, va escollir Kol Nidrei, una bellíssima suite de Max Bruch –que Marcel Sabaté va arranjar expressament per a la formació disponible–, imbuïda d’aquell melodisme tan característic de la música jueva.
El programa s’havia iniciat, oficialment amb l’excusa –innecessària, és clar– de celebrar el bicentenari wagnerià, amb l’encisador Idil·li de Siegfried, en què la corda va sonar alhora compacta i transparent per deixar traslluir les delicades filigranes dels vents en la secció mitjana.
La segona part es va encetar amb la Simfonia núm. 5 de Schubert, obra especialment apta per a plantilles orquestrals reduïdes com era el cas i caracteritzada per les melodies alegres i el llenguatge desenfadat propis d’una obra de joventut.
Finalment, l’elecció de les propines va acabar de confirmar el bon criteri amb què, com dèiem en començar aquesta crítica, s’havia concebut el programa del concert. En resposta als aplaudiments entusiastes, Claret va voler que tota l’orquestra l’acompanyés en la interpretació del Madrigal sobre El cant dels ocells de Xavier Montsalvatge, una obra que, segons ell mateix va explicar, té en gran estima d’ençà que la va tocar al costat de Victòria dels Àngels en la cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona. I tot i que no és tan habitual que les formacions simfòniques ofereixin bisos, la GIO va oferir com a regal, ja fora de programa, el conegudíssim “Intermezzo” de la Cavalleria rusticana de Mascagni.
Cal felicitar, doncs, la GIOrquestra per aquesta nova passa, petita però ferma, amb què consolida una trajectòria que caldrà seguir de prop. Que sigui per molts anys!
