IBERCAMERA. Cappella Andrea Barca. András Schiff, piano i direcció. PALAU DE LA MÚSICA. 20 DE MARÇ DE 2018.
Per Jacobo Zabalo
Les últimes visites d’András Schiff al Palau de la Música van deixar un regust francament positiu en els assistents als recitals, en què programà de forma successiva les últimes Sonates de Mozart, Haydn, Beethoven i Schubert, un fris intermitent vinculant aquelles composicions de maduresa, que alguns estudiosos han arribat a entendre com elegíaques, i que –en qualsevol cas– transcendeixen el temps de vida dels seus compositors.
En aquesta ocasió, Schiff, que ha interpretat amb èxit així mateix l’obra d’alguns dels compositors més rupturistes –com la del seu compatriota Béla Bartók–, tornà als orígens de la música moderna per dedicar tota la vetllada als Concerts per a teclat de Johann Sebastian Bach, alguns dels quals resulten –com s’ha dit– de l’escriptura d’altres Concerts per a instrument (violí o oboè, per exemple). També és sabut que el paper del solista en aquella època dista notablement de l’assolit durant el Romanticisme, i fins i tot a l’època immediatament subsegüent. El Classicisme suposa un moment intermedi, que interessa considerar: pensem en Mozart dirigint l’orquestra des del seu fortepiano i mantenint profunds diàlegs entre la cada cop més poblada massa orquestral i la seva pròpia iniciativa creadora. En el cas de Bach, l’intèrpret encara es troba més immers en el teixit orquestral, amb una disposició pràcticament cambrística. Això no impedeix en cap cas la dimensió virtuosa de les intervencions del solista, al llarg d’un discurs que s’elabora de forma conjunta. Les separacions que la historiografia planteja entre períodes estan justificades, al tenor de dades objectives i d’una diferent concepció del fet musical pels seus artífexs, però això no implica l’exclusió absoluta dels modes interpretatius, que de fet es retroben amb variacions epocals.
Fa poc vam poder apreciar al mateix escenari, amb la interpretació d’un concert postromàntic per excel·lència –en sensacional versió de Gabriela Montero–, com conflueix la reivindicació solista, espectacular, amb la participació des de l’interior del conjunt, que es percep als albors del Classicisme i, per tant, en època preromàntica. No oblidem que l’encara barroc J. S. Bach compon els seus Concerts per a clave ja ben entrat el segle XVIII, concretament el 1738, pensant en efecte en un instrument que no s’assembla a l’emprat per András Schiff. Tot i així, la claredat i soltesa –també els tempi– es mostren d’acord amb aquell esperit. No pas la sonoritat de l’instrument, per descomptat, el timbre del qual és notòriament diferent, més ric en matisos però menys emfàtic en l’assenyalament rítmic i la superposició de línies melòdiques. Val a dir, en aquest sentit, que una de les qualitats més destacables de Schiff rau precisament en la seva capacitat per trobar el punt intermedi entre la sonoritat natural del piano i el respecte a la dimensió polifònica de la partitura bachiana. La mà esquerra fa acte de presència, dinamitza i celebra la complexitat real de les peces, però sense extravagàncies.
Els sis Concerts programats al Palau es van succeir –a raó de 4 + 2, en una i altra part–, amb una solvència i naturalitat més que agradables, des de l’animós BWV 1054 en Re major, adaptació d’un dels Concerts per a violí que es conserven, fins al BWV 1052 en Re menor, originat en un altre Concert per a violí que es troba extraviat. Potser un dels més substanciosos –aquell reservat per al tancament de la vetllada– i no només en termes d’extensió, sinó per la riquesa cromàtica que atresora i el paper intricat de l’instrument solista. Certs moments de gran calat emocional evidencien que Bach no va ser només un arquitecte de rigor matemàtic en l’elaboració de les seves composicions. Poden trobar-se, per exemple, al moviment lent del Concert en Mi menor, BWV 1056, que Schiff interpretà amb absoluta delicadesa, tot demostrant una insòlita capacitat per aconseguir notes perfectament rodones i audibles, límpides fins i tot en moments de proximitat amb el silenci.
Un públic molt atent va apreciar el compromís de l’intèrpret i del conjunt de músics per ell seleccionats, la Cappella Andrea Barca. Un clar exemple que es pot respectar l’esperit de partitures antigues sense obligatòriament ser un conjunt de música antiga, ni pretendre comportar-se com a tal (en la línia del que també va fer públic, uns anys enrere, Murray Perahia). La coherència rítmica, la precisió dels atacs i una més que evident escolta recíproca poden donar peu a esdeveniments com aquest, dels quals un surt feliç i més lleuger; agraït en última instància per l’encore que Schiff va oferir, a manera de culminació de l’homenatge retut a la música atemporal del Kantor de Leipzig.
