TEMPORADA OBC. Cor Madrigal. Cor Lieder Càmera. Solistes vocals. Dir.: Jan Willem de Vriend. Sor: obertura de Cendrillon. Beethoven: Simfonia núm. 9. L’AUDITORI. 16 DE GENER DE 2016.
Per Xavier Chavarria
El director holandès Jan Willem de Vriend, que aquesta temporada serà el principal director convidat de l’OBC, s’ha posat aquest cap de setmana al capdavant de l’orquestra amb un repte d’envergadura entre mans: la Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven, una obra monumental i arriscada no només pels nombrosos paranys i dificultats intrínseques de la partitura, sinó també perquè la seva popularitat no permet gaires aventures ni invents i n’exigeix una execució impecable, pel cap baix a l’alçada de l’estol de grans versions que sonen per tot arreu. La Novena s’ha de tractar amb mà ferma però molt delicada; les seves subtileses deixen en evidència la més mínima mancança, i li cal un tremp, un vigor i una concentració que poques formacions són capaces de mantenir al llarg dels vuitanta minuts que dura. Jan Willem de Vriend ja ens ha demostrat tenir ben apamada la música de Haydn i Mozart, però Beethoven demana alguna cosa extra, i diferent, que el faci brillar com cal. I precisament això, aquests intangibles tan difícils d’expressar, és el que vam trobar a faltar en la versió de la Novena Simfonia que va sonar a L’Auditori dissabte passat. Segurament algun assaig més li hauria donat consistència i solidesa, i n’hauria aclarit punts foscos, però més enllà de les hores de treball que se li dediquin, la Novena s’ha de dominar a vista d’ocell, cal dosificar-la, fer-la cavalcar al galop però sota control, trepitjant fort i alhora amb molta cura. En línies generals, el concert va ser òptim i va plaure el públic que omplia de gom a gom la Sala Pau Casals de L’Auditori, gràcies a una prestació excel·lent dels cors Lieder Càmera i Madrigal, solistes amb bona presència vocal i una orquestra ben endollada. Però baixades de tensió puntuals van fer trontollar alguns passatges, especialment en el segon moviment, i un certa falta de control va provocar desequilibris sonors al llarg de tota l’obra.
El concert va començar amb una obra estrictament coetània de la Novena Simfonia de Beethoven, la guspirejant obertura del ballet Cendrillon, del compositor barceloní Ferran Sor, una obra expansiva i vigorosa, amb molts contrastos, i que deixa ben clar que Sor coneixia i apreciava la música de Mozart i potser també la de Rossini. Va fer la sensació que aquesta breu obertura va agafar a contrapeu l’orquestra, que a mesura que avançava es va anar entonant. La prova de foc venia a continuació, amb aquest colós simfònic beethovenià, de música compulsiva i excitada, que conté moltes passions i emocions personals de l’autor, tan violentes com tendres, però expressades amb vehemència inusual. Una obra feta d’excessos, desmesurada, una cavalcada ferotge que en alguns passatges voreja el sorollisme, producte d’un geni sord i torbat que encara ara ens sacseja a tots. Una obra mestra, sens dubte. Però tot això s’ha de controlar: tot aquest torrent de música, tota aquesta sonoritat desfermada cal vehicular-la i conduir-la amb molta traça per no perdre’n la força vital ni deixar que vessi. Els músics han d’estar en alerta constant, en estat d’emergència, cal anar a totes, perquè a la més mínima treva el ritme s’estova i la música es panseix, perd l’alè tel·lúric i heroic que la fa brillar. I cal dir que els músics de l’OBC van mantenir el tremp durant tota l’execució, amb passatges francament brillants, atents a les inflexions del director; una orquestra concentrada i unànime, i amb una sonoritat bonica i alhora potent. No obstant això, algunes decisions van enterbolir la versió: va sorprendre l’ús de trompes naturals enmig d’un exèrcit d’instruments moderns, una aposta que autentificava la sonoritat, però poc coherent per a l’equilibri de la versió, i que ens va fer patir constantment perquè durant l’scherzo i l’adagio van gallejar sovint (qui pren aquestes decisions?, els músics hi estan d’acord?). Les timbales (que no pas el timbaler, que va fer la seva feina de manera impecable) tampoc no van ajudar gens en aquest equilibri, amb una presència sonora excessiva al llarg de tota l’obra (és cert que Beethoven, com a gran innovació, assigna un paper protagonista i amb personalitat especial a les timbales), que en alguns passatges, com a l’inici de l’últim moviment, va arribar a ocultar el so de tot el vent metall amb un redoblament tronador. Sens dubte, qui ha de controlar i mesurar tot això és el director, i aquests aspectes se li van escapar de les mans.
El quartet vocal va superar amb solvència el paper estrany i arriscat que li assigna Beethoven: el baríton Geert Smits va cantar el solo inicial “O Freunde” amb una veu discreta i poc brillant, però el tenor canari Gustavo Peña es va lluir en el passatge marcial en què dialoga amb les veus masculines del cor, amb un so potent i molta convicció. Bon paper també –però amb menys protagonisme– de la soprano Raquel Lojendio i la mezzo Barbara Kozelj, que van arrodonir la part vocal.
Però la presència més lluminosa i esperada d’aquesta Novena Simfonia de Beethoven és sens dubte la del cor, que apareix només al moviment final però amb un paper transcendental i que dóna sentit a l’obra. Hem de confessar que, acostumats a versions que voregen el centenar de cantaires, les seixanta cadires buides destinades al cor que es veien a l’escenari just abans de començar el concert feien presagiar un paper coral feble o de poc impacte: res d’això. Les veus que integren el Cor Madrigal i el Cor Lieder Càmera han assolit un grau de maduresa i potència vocal equiparable a la de molts cors professionals, i tot i el discret nombre d’efectius la seva prestació va ser d’una gran solvència: so poderós i abraonat, gran precisió rítmica (que és la clau en molts passatges), seguretat i convicció, i un color sorprenentment bonic en una partitura tan extrema i inhumana per a la veu (recordem el “petó” que Beethoven fa “al món sencer” amb un La sobreagut de les sopranos, en fortissimo que dura setze compassos) que fa trontollar la millor tècnica i pot embrutar el so més polit. Ni una escletxa en cap passatge, i competint de tu a tu en el cos a cos amb l’orquestra i els solistes. Els cors van deixar ben amunt la versió d’aquesta Novena i també els ànims del públic.
