Nuestra Zarzuela ¡Qué tiempos aquellos!
La zarzuela vista desde el intérprete. José María Damunt y Angelita Navés
Autor: Albert Vilardell. Amb pròleg de Joan Pons. 590 pàgines + CD.
Témenos Edicions. Barcelona, 2015
El pròleg del baríton menorquí Joan Pons ens recorda l’origen de la paraula zarzuela, que evoca el palau de Felip IV, on a aquest monarca li agradava d’organitzar representacions de teatre i espectacles musicals, seguint el corrent europeu. Aquest palau, ple d’arços i esbarzers, aviat va ser rebatejat com a “Palacio de la Zarzuela”, nom que també va servir per anomenar popularment les representacions del poc després esdevingut gènere líric espanyol.
Perquè si una cosa ha tingut i té encara avui el gènere sarsuelístic és el seu caràcter popular, en la millor de les connotacions possibles. I si avui dia el gènere no viu el seu millor moment –salvant-se, i encara, gràcies al madrileny Teatro de la Zarzuela, que ha professionalitzat i dignificat un gènere massa sovint menystingut–, durant la segona meitat del segle XX la sarsuela va tenir uns valedors incansables en la forma i nom de José María Damunt i Angelita Navés.
La soprano lírica Angelita Navés, natural de Barcelona, va tenir una carrera ascendent des dels seus inicis, tot guanyant el concurs organitzat per la firma Lápiz Vera, concurs que més tard va guanyar una llavors desconeguda Victòria dels Àngels. A Barcelona va conèixer José María Damunt, baix i posteriorment director d’orquestra, compositor, agent artístic i promotor, que va esdevenir el seu espòs i que en pro de la sarsuela va mantenir una feina com a administratiu per poder dedicar el seu temps lliure a la defensa de la sarsuela. És l’època de Pablo Sorozábal, Manuel Gas, Manuel Ausensi, Federico Moreno-Torroba…, però també és la darrera època daurada de la sarsuela, que a partir dels anys setanta va viure una crisi progressiva avui materialitzada en una gairebé nul·la presència del gènere en les programacions líriques espanyoles.
El llibre ens ofereix una breu pinzellada d’unes vides de novel·la de les quals s’intueix l’interès, però sense arribar a aprofundir-hi. En qualsevol cas, el testimoni que ofereix el llibre documenta d’una manera fins i tot excessivament objectiva una trajectòria que és exemple del camí que el gènere sarsuelístic va recórrer al llarg de la segona meitat del segle XX.
A més d’una part gràfica, el llibre inclou un extens calendari dels cinquanta anys d’itinerància musical per tota la Península i un cedé, el valor del qual radica sobretot en el record de la magnífica veu lírica d’Angelita Navés. Tanmateix, s’hi troba a faltar un estudi més a fons sobre tots dos artistes i una mica més de cura en el procés d’edició del llibre. Mercedes Conde Pons.
