IMPROVISACIONS DE MÚSICA I DANSA. Núria Andorrà, percussió. Nuno Rebelo, guitarra. Constanza Brncic, dansa. ANTIC TEATRE. 19 DE SETEMBRE DE 2015.
Per Mila Rodríguez Medina
Acostumem a avaluar l’èxit d’un concert en funció d’uns paràmetres que, més enllà de la seva qualitat artística, valoren l’afluència de públic i les dimensions de l’auditori, en una anàlisi més propera als valors d’allò que anomenen “impacte econòmic” que no pas d’un projecte cultural. Sens dubte, aquests paràmetres esdevenen a vegades necessaris per a algunes institucions, però hi ha altres maneres de presentar i representar la cultura, les quals s’han d’avaluar, per tant, des d’altres punts de vista. Parlem per exemple de l’Antic Teatre, un dels espais més originals de la ciutat de Barcelona. La sala és un antic teatre (valgui la redundància) del segle XVIII, reobert i reformat el 2003 com l’espai de creació d’una entitat sense ànim de lucre i amb un auditori ben petit, amb un aforament d’unes cent persones en el millor dels casos –en el cas de la representació de teatre encara és inferior. Per als qui no el coneguin, és un espai amagat al costat del Palau de la Música, en un contrast irònic entre dues maneres ben diferents de fer cultura.
L’Antic Teatre és un dels referents ara mateix de la nova creació de la ciutat, una entitat a la qual es presenten tot tipus d’experiments artístics sense complexos. Allà fa uns dies va tenir lloc la seva inauguració oficial de bracet d’un dels músics més interessants de Catalunya ara mateix pel que fa a la nova creació sonora: Núria Andorrà. La percussionista ja és un secret a viva veu; tots aquells que han vist les seves improvisacions amb bombo i objectes de petita percussió n’entenen l’originalitat i magnífica oïda musical. A l’Antic Teatre, lloc amb el qual ja comparteix història, va esdevenir protagonista d’un petit monogràfic: Núria Andorrà feia les funcions d’amfitriona durant tres dies en tres espectacles d’improvisació diferents i per a cadascun es va acompanyar d’artistes convidats, tot convertint-se, per tant, en espectacles absolutament únics no només per la mateixa improvisació, sinó també per les formacions presentades.
Sempre he considerat, i encara més actualment, que el que defineix un bon músic no pot ser només una bona tècnica i expressió individual, sinó que el seu context esdevé vital. Es nota la capacitat d’entesa d’aquesta percussionista amb altres músics i l’estimació que genera entre els grans noms de la improvisació a Catalunya (ha col·laborat estretament amb figures com Carles Santos o Agustí Fernández). Per a aquesta inauguració de temporada de l’Antic Teatre comptava amb músics tan interessants com David Soler, Nuno Rebelo o Ramon Prats. A més, però, la relació i el bon gust d’Andorrà amb la dansa és potser un dels seus millors valors: pocs noms destaquen més en la dansa improvisada a Catalunya que Sònia Sánchez, Constanza Brncic, Dory Sanchez i Miquel Albiol, ballarins originalíssims, companys d’Andorrà en aquests espectacles.
Tornant als paràmetres d’èxit d’un concert, ens podríem centrar en la sessió d’Andorrà amb Nuno Rebelo i Constanza Brncic. Enmig de les Festes de la Mercè, amb la magnífica terrassa del bar de l’Antic Teatre ple de gom a gom d’un dissabte de setembre, a l’auditori ens concentràvem unes escasses quinze persones per veure l’espectacle. Què dirien els informes d’impacte econòmic d’aquestes propostes? ¿Que aquest caràcter en certa manera underground de l’Antic Teatre suposa un fracàs de les anomenades “indústries culturals”? El valor artístic de la proposta és inqüestionable: nous camins en la composició musical, uns talents aclaparadors i d’una bellesa senzilla i a la vegada d’una gran complexitat de fons. Cada proposta té el seu espai i poques instal·lacions podrien permetre una proximitat com aquesta als oients i una llibertat sense destorbs per als músics. Propostes com aquestes són espais per als detalls i l’audició plenament conscient i, regits pels paradigmes actuals, no és possible una altra configuració de l’espectacle. Potser aquí s’estaven avaluant aspectes bàsics perduts fa molt en l’assistència i valoració dels grans concerts i no sempre els petits han de somiar a funcionar com els grans. Des d’un punt de vista purament egoista com a espectadora, no calia res més.
