13è San Miguel Mas i Mas Festival. Marco Mezquida, piano. Palau de la Música Catalana, 4 d’agost de 2015
Per Miquel Gené
Amb el cap obert per la meitat. Així és com em quedo, i ja van dues vegades, després d’una sessió de piano sol de Marco Mezquida.
L’esdeveniment feia dies que desprenia flaire de fita única, d’aquelles que simbolitzen un moment col·lectiu i, sens dubte, puntualitzen una història particular i compartida (la del Marco i la d’ell amb nosaltres). L’article entrevista que sobre ell publicava «La Vanguardia» el dia anterior contribuïa a aquesta sensació de petit moment històric.
El concert, molts l’esperàvem amb entusiasme i inquietud, i es respirava a l’ambient, tal com Pere Pons va posar sobre el paper en la presentació, que no només un músic superb, sinó tota una primera generació de músics sorgits de les noves escoles superiors es vestien de llarg en el marc simbòlic incomparable del Palau de la Música. Al vestíbul, abans del concert, moltes cares conegudes de diferents àmbits de la música de la ciutat: companys d’estudis, professors, músics la majoria, amics molts, vivint cadascú el moment amb una emoció pròpia i intuint-ne tots la càrrega simbòlica.
El Marco apareixia a l’escenari amb el seu posat habitual, una combinació de timidesa, agraïment i seguretat davant del públic. Camisa verda, armilla negra, respiració per concentrar-se ja davant del piano i el viatge. El Marco organitza els seus recitals en grans blocs, quatre en aquesta ocasió, que parteixen d’idees concretes; cançons, en diu ell. Aquestes idees, sovint motius mínims, li serveixen com a porta d’entrada a un món propi, que ens afecta a cadascú des de la nostra vivència particular. Amics no músics em comenten que a estones el discurs és massa complex. D’altres, molt músics, confessen no entendre res, però gaudir-ne igual. A mi, que tinc la mirada analítica posada en marxa, em desperta moltes coses.
Em colga de referències: els seus clàssics predilectes Ligeti, Xostakóvitx i els impressionistes francesos, però també Bartók, el piano romàntic de format breu, Skriabin, Carles Santos, Keith Jarret, Morton Feldman i així anar sumant. Em convenç des d’un punt de vista tècnic, amb una dicció neta i brillant i un control de so exquisit, tant en la conducció de les frases com en la capacitat de generar i superposar plans de so (meravellosa la seva reproducció dels diversos campanars). Em fa giravoltar en el temps i l’espai, en una espècie de muntanya russa sonora en la qual mai no sé quan em posarà cap per avall, quan em llançarà a tota velocitat cap amunt o quan s’aturarà (no t’aturis!). M’enlluerna i m’emociona amb els jocs tímbrics i de color harmònic, quan combina l’estaticisme de blocs d’acords en trèmolo i la seva lenta transformació en una altra cosa, que es convertirà en una altra cosa, que es convertirà en una altra cosa… M’il·lumina amb idees que no deixo de preguntar-me d’on sorgeixen: la transfiguració d’allò conegut (les versions d’El cant dels ocells i de l’All of me, de nou interessants a les seves mans; la sublimació rítmica i la reconceptualització sonora d’un blues; una grotesca dansa hongaresa suggerida amb un joc de tapping sobre les cordes del piano); la manera com replanteja tímbricament el piano, fent-lo sonar com a altres coses que ja no són un piano, però que ho continuen sent. I sobretot, sobretot, m’obre abismes de pensament a través dels processos que aplica al seu discurs, el qual, tot i abusar a vegades de l’espai que ocupa, acaba sempre direccionant cap endavant, mostrant-nos les possibilitats i la necessitat de mutabilitat de la matèria, de les idees i de la vida. El Marco va de les cascades impressionistes especulatives a una melodia baladística que finalment les incorpora; elimina tot el pes del discurs i el fa volar per sobre del teclat, sense fre ni ancoratge; salta de manera sobtada a un desert hermètic i asfixiant, sense harmònics, el tapping on assaja la seva particular dansa hongaresa, en el qual apareix aquí i allà el bust de Ligeti en les tornades furioses al teclat, i tanca amb un ¾ bluesy en el qual recupera la melodia. I amb tot això, al que ell anomena Joia i dedica a la seva iaia, m’obre per la meitat.
