FESTIVAL DE MÚSICA ANTIGA DELS PIRINEUS. Concert inaugural. Conjunt instrumental. Joan Espina, director. CATEDRAL DE LA SEU D’URGELL, 1 DE JULIOL DE 2016.
per Albert Torrens
Podria ser l’obra d’algun compositor, però el títol d’aquesta crítica respon a la proposta del Festival de Música Antiga dels Pirineus (FEMAP) d’inaugurar la seva sisena edició amb les cèlebres Quatre estacions de Vivaldi, una de les obres més universals del repertori clàssic i –se sol dir– la música més enregistrada de la història discogràfica.
Els tres primers dies de juliol, doncs, les tres ciutats principals –la Seu d’Urgell, Puigcerdà i Berga– de les múltiples poblacions on tenen lloc els concerts del Festival han acollit una de les dues produccions pròpies d’enguany. El primer dels tres concerts arrencava divendres passat a la catedral urgellenca amb deu minuts de retard a causa d’un ruixat inoportú, l’amenaça del qual havia obligat ja a mitja tarda a traslladar a l’interior de la nau l’audició prevista inicialment al claustre.
L’única catedral plenament romànica del nostre país no va desmerèixer en absolut el concert, si bé va comportar els inconvenients acústics propis d’aquests espais, que van afectar tant les interpretacions musicals com les explicacions dels músics, que resultaven del tot inaudibles més enllà de la tercera filera de bancs.
Bona part d’aquestes paraules les va pronunciar Joan Espina, concertino i director d’un equip de catorze instrumentistes –violins, violes, violoncels, contrabaix, tiorba i clave– seleccionats expressament per a l’ocasió. La direcció del Festival va procurar que aquest conjunt estigués format, en la mesura possible, per músics pirinencs –en realitat, lleidatans– i va tenir l’encert de col·locar-hi Espina al capdavant, que és un dels nostres millors músics i a qui és un plaer veure prodigar-se darrerament al nostre país –sobretot al capdavant de formacions de joves intèrprets– després de l’etapa passada a l’Orquesta Nacional de España.
Els músics van tocar tota la sessió dempeus, com correspon a un programa íntegrament barroc que incloïa, abans de Les quatre estacions, una primera part amb dos concerts més de Vivaldi (un per a llaüt amb el solista Rafael Bonavita i l’altre per a dos violins, un dels quals en eco que Espina va tocar mentre avançava pel passadís central de la catedral) i un Capriccio stravagante de Carlo Farina que feia honor al seu nom, pels diversos efectes sonors que sorprenien l’oient.
Va ser mèrit dels intèrprets que el ritme d’una sessió farcida de música tan enèrgica no defallís en cap moment, tot i que hauria estat preferible no haver hagut d’afinar entre els concerts d’una obra tan unitària com l’opus 8 de Vivaldi, fet que va generar els aplaudiments consegüents. De la mateixa manera, malgrat que la intenció era bona, va costar d’entendre alguns dels jocs de llums que decoraven les parets del temple i la imatge que el presideix.
Èxit d’assistència, finalment, en la inauguració d’un festival feliç que, d’ençà de la seva creació, està protagonitzant una trajectòria creixent, tant en quantitat com en qualitat.
