LA CASA DELS CANTS. Canto la lluita… i l’amor. Centenari Joan Salvat-Papasseit. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Mateja Zenzerovic, acordió. Marc Pujol, actor. Bernat Cot, director d’escena. Xavier Puig, idea, guió i director. Obres de X. Sans, O. Montllor, F. Gasull, M. Oltra, X. Puig, J. M. Serrat–C. Prat, A. Campmany, Ll. Bonal, R. Lamote de Grignon i E. Toldrà–J. Domènech. PETIT PALAU. 20 D’OCTUBRE DE 2024.
El concert del Cor de Cambra del Palau de la Música d’aquest diumenge al Petit Palau va ser presentat, dies enrere, com l’inici d’una nova temporada artística de la formació i la consolidació del format de produccions pròpies que, en el passat, ja ha demostrat efectivitat i solvència en nombroses ocasions.
Molt més enllà d’això, però, Canto la lluita… i l’amor es revela com un espectacle que satisfà des de nombrosos punts de vista. Sobretot, i ja d’entrada, com a homenatge de la institució –el Cor de Cambra del Palau en representació de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana– a un dels nostres millors poetes en l’any de commemoració del centenari de la seva mort.
Però aquest noble reconeixement, que hauria pogut prendre formes tan diverses, esdevé a més un concert-recital perfectament travat, amb la durada justa –en l’estrena al Petit Palau no va arribar als 75 minuts anunciats al programa de mà–, al llarg de la qual es van encadenant els fragments musicals amb els recitats per part de l’actor Marc Pujol, que encarna Papasseit; tots –tant cantants com director i Pujol– degudament caracteritzats amb apunts de vestuari que, sense arribar a ser ostentosos ni totalment uniformes, contribueixen a situar l’espectador en el tombant del segle XIX cap al XX.
La selecció musical té en comú, és clar, els versos de Papasseit. Majoritàriament són peces de les últimes dècades –per mèrits propis Xavier Sans hi apareix dues vegades com a compositor, gràcies a les bellíssimes melodies de Vetlla, revetlla i Poema sense acabar–, i la tria no defuig ni alguns arranjaments d’autors allunyats de l’àmbit coral –Ovidi Montllor o Joan Manuel Serrat, adientment arranjats– ni la contemporaneïtat més immediata, amb una peça del joveníssim Lluc Bonal o una del també cantant Carles Prat, entre d’altres.
I com que, en paraules de Mahler, l’homenatge a la tradició consisteix a mantenir-la viva, el Cor de Cambra estrena en aquesta producció dues noves cançons: Si jo fos pescador, a la qual la també cantant Anna Campmany ha posat melodies rítmiques i encomanadisses, i Les formigues, musicada pel director de la formació, i que el cor va interpretar ajudant-se d’un joc de papers que dissimulava l’ús de la partitura.
Comparteix escenari amb tots aquests elements l’acordionista Mateja Zenzerovic, convidada a acompanyar el repertori amb un instrument diferent del piano que empasti igualment amb les veus i que subratlli l’ambientació marinera –l’únic extrem de l’espectacle que, potser, costa més d’entendre sense conèixer la biografia de Papasseit.
El nombrós públic que va omplir el Petit Palau va premiar amb generosos aplaudiments el treball en equip –cal no oblidar la feina del director d’escena, Bernat Cot, inclòs el moment en què els cantants xiuxiuegen versos a cau d’orella del públic– pel seu èxit a l’hora d’acomplir els objectius que es proposava. De la mateixa manera que ha passat amb les produccions prèvies del Cor de Cambra, i malgrat que aquesta tingui una component temporal més marcada per l’efemèride de Papasseit que es commemora enguany, ara és hora de rendibilitzar la feina i fer arribar aquests versos i cançons a tants indrets com sigui possible.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
