ESSÈNCIES. Presentació de l’Orquestra Victoria de los Ángeles. Ofèlia Sala, soprano, Dir.: Pedro Pardo. Obres d’Enric Granados, Pedro Pardo i Joseph Canteloube. TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA. 21 DE GENER DE 2017.
Per Jaume Comellas
D’antuvi sorprèn el títol atorgat al concert, en el qual preval el d’una composició concreta, que s’hi va estrenar, mentre que l’escrit que acompanyava el programa se centra en la presentació d’una jove orquestra que porta el nom de la il·lustre soprano Victòria dels Àngels –nom insistidament posat en la seva versió castellana– i que, naturalment, era el més important.
Sigui com sigui, la gran notícia del concert és que de bracet de l’activíssima Fundació que vetlla pel nom de l’esmentada gran figura, Catalunya compta amb una nova formació orquestral que pretén tenir una certa dedicació específica “per al cant”, que és formada per joves instrumentistes i que va deixar un bon regust; no es pot demanar més.
Artísticament, el gran atot era sens dubte l’actuació de la soprano valenciana Ofèlia Sala, convertida, per tant –si més no de facto–, en padrina d’aquesta formació, com fa anys Victòria dels Àngels ho va ser de l’Orquestra de Cadaqués. I ella hi va respondre amb una actuació en la qual va superar l’escull d’una condició física –maleïda grip– que la situava en el finíssim fil del sí i del no. I que es va decantar per la banda del sí gràcies a un esforç sobrehumà, posant a disposició de la seva classe de cantant uns recursos tècnics mestrívols.
Va haver de fer front a dos cicles compromesos, ultra extensos, de característiques diferents, i havent de superar els esculls d’uns contextos formals fràgils i delicats en la seva assumpció estilística. Les Canciones amatorias de Granados exigeixen un exercici d’orfebreria vocal, un domini exacte del matís, del color i del ritme. I en bona mesura, des d’uns pressupòsits estètics diferents, les bellíssimes melodies dels Chants d’Auvergne de Joseph Canteloube, escrites en idioma occità, amb el seu rerefons popular de base impressionista, demanen així mateix un tractament en el qual la intèrpret es mou constantment a la corda fluixa del poc, el just i el massa, alhora transcendidor dels tres aspectes. Ofèlia Sala es va imposar perquè està més enllà de la condició de bona cantant; està en el pla de l’artista, de la que genera constantment poètica musical. El cicle de les Canciones amatorias va comptar amb acompanyament orquestral, obra de Pedro Pardo; una versió, en definitiva, que va tenir el mèrit de jugar a favor de la veu.
Del mateix Pardo és la composició simfònica –podríem anomenar-la poema simfònic– titulada Essències. És una partitura extensa, que no vol dir necessàriament reiterativa en aquest cas, però en la qual la gramàtica, l’exercici de composició, domina molt per damunt de la substància, del contingut. Hi ha una exhibició de bon ofici, de capacitat de creació de clímax i textures i de domini de l’escriptura, però no aconsegueix oferir una base de substància i de contingut musical.
