TEMPORADA OBC. Ofèlia Sala, soprano. Dir.: Jean Willem de Vriend. Obres de W. A. Mozart i F. J. Haydn. L’AUDITORI. 6 DE MAIG DE 2017.
Per Jaume Comellas
No tinc la pretensió d’encunyar genialment un nou concepte, però sí que em sento animat a situar un element de discussió que em sembla en principi interessant i que m’ha suggerit l’actuació de la soprano valenciana Ofèlia Sala en aquest concert. És la dialèctica entre un concepte tan manipulat com bel canto i un altre molt menys tingut en compte com és “cant noble”.
La primera part d’aquest concert, totalment dedicada a obra de Mozart, alternava pàgines orquestrals –de l’òpera Idomeneo, re di Creta– amb pàgines cantades –només una d’una òpera, Zaide–, cap de les quals formant part del repertori més conegut de l’opus líric mozartià. Per tant som, pel que fa a les àries, en un territori força erm de vivència pròxima i alhora també en bona part allunyada de la proclivitat virtuosística tan habitual en el gènere. La soprano va cantar aquestes composicions fent ús justament d’una línia noble. O sigui, sense cap mena d’artifici, natural, sense afegits exhibicionistes, sense tics més o menys falaguers… o afalagadors. Tot va tenir un sentit fins i tot ètic i de devoció amorosa al cant autèntic; insisteixo en el concepte “ètic”, perquè em sembla fonamental en aquesta manera de cantar, sovint poc present justament en el bel canto, perquè a la fi sense l’art no pot esdevenir art, no pot assolir l’autenticitat i la transcendència. Naturalment, el públic, sigui més o menys entès, sempre és sensible a la veritat i així li ho va reconèixer i agrair, de manera ben perceptible.
En el seu moment es va vendre que la presència com a principal director convidat del neerlandès Jan Willem de Vriend tenia com a finalitat que la nostra OBC fes un pas endavant en el repertori clàssic, o primer clàssic, una mena d’assignatura pendent per causa de la seva decantació vers sobretot el tardoromanticisme, sobretot des de la petja tan marcada que van deixar els llargs anys de mestratge de Franz-Paul Decker.
El programa, amb l’esmentada primera part i amb la segona ocupada per una de les simfonies més característiques de Haydn –la que està en Do major núm. 100, sobreconeguda com a “Militar”–, esdevenia un bon punt de referència. I cal dir que els resultats van ser satisfactoris. L’OBC va sonar clàssica com poques vegades o com cap altra vegada l’hi havíem sentit tant. Dinàmiques, ritme, claredat, transparència de plans i fins i tot llum es van manifestar en una gratificant plenitud. A la fi va configurar un concert que en principi no es podia considerar com a gran per l’absència de gran repertori sobretot romàntic, però que tanmateix va oferir al·licients substancials.
