OFF LICEU-DIÀLEGS MUSICALS. Marisa Martins, mezzosoprano. i Rodrigo de Vera, piano. Duo Ums’n Jip. Trio Clara Peya. Obres d’Humet, Bagés i Peya. FOYER DEL LICEU. 16 DE FEBRER DE 2017.
Per Mila Rodríguez Medina
La setmana passada el Gran Teatre del Liceu iniciava una proposta que ha generat moltes converses: Off Liceu. Per la seva inesperada aparició a les agendes culturals, per una programació d’un eclecticisme força marcat, per un format diferent del que acostumem a veure al Liceu. El plantejament és el següent: un cicle de tres concerts amb la intenció d’agitar i donar veu a la creació musical, dedicats als nous compositors catalans i espanyols, tres de diferents en cadascuna d’aquestes sessions al Foyer del Teatre, on a més, amb l’entrada, s’ofereix gratuïtament una cervesa o copa de cava. En aquest inici de cicle, els compositors eren Ramon Humet, Joan Bagés i Clara Peya. Tres estils, per tant, molt diferenciats: l’exquisit cicle de cançons per a veu i piano Homenatge a Martha Graham d’Humet interpretada per Marisa Martins i Rodrigo de Vera, la complexa electroacústica de Bagés a càrrec d’Ums’n Jip i el pop líric de Peya, acompanyada per Panxii Baddi i la veu de Sandra Sangiao.
Potser el més destacat o, si més no, el més cridaner d’aquest Off Liceu és el públic. Sens dubte, un dels objectius del cicle és arribar a un altre públic, apropar un repertori específic a una audiència no habituada, i l’èxit d’aquesta finalitat no es pot discutir. Atrets potser per la novetat, pel format, pel desig de descobrir nous repertoris o per la diversitat del programa, els assistents d’aquest primer Off Liceu era heterogeni i, en la seva majoria, més proper al públic habitual del Liceu que no pas al de les programacions de contemporània a la ciutat. Era un bon moment, per tant, per fer pedagogia i d’això s’encarregaria el periodista Jaume Radigales, que conduïa una petita conversa prèvia amb cada compositor i oferia al públic la possibilitat de fer preguntes tot just després de cada obra. Els assistents, distribuïts pel Foyer al llarg de petites taules que recorden els vells clubs de jazz, van tenir-hi una tímida participació, però l’oportunitat d’escoltar les diferents versions artístiques dels creadors ja pagava la pena.
Pel que fa al repertori, l’obra d’Humet: els poemes I i VIII del seu Homenatge a Martha Graham que vam poder escoltar en la veu de la mezzosoprano Marisa Martins, mostra el moment de maduresa compositiva del compositor. Posseïdor d’un llenguatge identificable des de la primera audició, el seu tractament de la veu manifesta un coneixement profund de l’instrument i alhora es vincula amb un seguit de referents de diverses èpoques i procedències (des de la vinculació amb la tradició compositiva del país des de Mompou, fins a les influències ancestrals de músiques asiàtiques). Bagés, per la seva part, es comença a definir com tot un referent de la creació electroacústica a Catalunya, tal com va fer palesa la seva obra Meta-morphe, magistralment interpretada pel duo suís Ums’n Jip, format per Ulrike Mayer-Spohn i Javier Hagen. I per tancar la vetllada, el trio de Clara Peya va presentar, en un canvi radical d’atmosfera i estètica, Oceanes, el seu homenatge a l’univers femení que l’envolta. Una proposta pop, molt lírica i dolça, de discurs intimista, amb un resultat fàcil i efectista però poc habitual a Catalunya.
Malgrat tot, no és una proposta perfecta. Deixa més aviat el regust d’un format per definir. En un primer intent, el Gran Teatre del Liceu s’apropa (per fi) a una programació continuada de música dels nostres dies. No obstant això, tant la programació en si mateixa, pel que fa a la direcció artística com a les condicions tècniques de presentació, són millorables. S’hi troba a faltar un veritable compromís del Teatre amb les condicions òptimes, tant acústiques com tecnològiques, per a aquest repertori, com per exemple un sistema d’altaveus més elaborat que ofereixi una experiència més immersiva de l’electroacústica. També la invitació més present al llarg del cicle d’intèrprets de primer nivell, tant catalans com estrangers, especialitzats en aquest repertori, del qual Barcelona és tan bon referent, i la programació d’esdeveniments de nova creació a la temporada principal, no tan sols com un únic títol internacional dels segles XX i XXI cada any. Confiem que això sigui només el primer pas del despertar del Gran Teatre del Liceu que tantes vegades li demana el públic musical de Barcelona i el compromís cultural que li correspon.
