IBERCAMERA. Orquestra Simfònica de Düsseldorf. Ádám Fischer, director. J. Haydn: Simfonia núm. 45, en Fa sostingut, “dels Adeus”. G. Mahler: Simfonia núm. 5, en Do sostingut menor. L’AUDITORI. 18 DE MARÇ DE 2024.
Amb pràcticament un sold out el públic barceloní va rebre i ovacionar l’Orquestra Simfònica de Düsseldorf, dirigida per l’hongarès Ádám Fischer (1949), germà gran d’Iván Fischer (1951), de trajectòria més estesa internacionalment. En les seves freqüents visites a Espanya, el director i aquesta orquestra han demostrat un domini de repertori ampli, però sobretot han apostat per les Simfonies de Mahler com a targeta de visita, amb un èxit general de públic i de crítica. En aquesta ocasió, el programa estava integrat per obres de repertori extremadament contrastades: la Simfonia núm. 45, en Fa sostingut, “dels Adeus” de Haydn i la Simfonia núm. 5 de Mahler, que per cert també sonarà a Barcelona a càrrec de l’Orquestra Simfònica del Liceu, sota la direcció de Josep Pons, d’aquí a un mes i escaig.
Al marge de rutines de programació i extraient un so clar situant els violins de manera antifonal, Ádám Fischer va fer gala d’un Haydn molt ben estudiat, dirigit de memòria i servit amb la seva característica gestualitat enèrgica, de rampells espasmòdics i, sempre, perceptiblement avançant-se a l’esdeveniment sonor. A partir d’un bon substrat en el registre greu i la depuració de vibrato, el discurs va tendir a tempi predominantment ràpids, amb vigor rítmic (“Allegro assai” inicial i “Minuet”) i fefaents dosis de virtuosisme, per exemple al “Presto” del darrer moviment. En aquest sentit, l’herència del llunyà però encara brillant Antal Dorati també es traslluïa en els suggeridors efectes de clarobscur i una sonoritat ben diferent del múscul simfònic exhibit amb Mahler, pròpia d’una orquestra de cambra; això sí, i com en l’obra que va ocupar la segona part, sense grans subtileses però de bona construcció en una solvència particular menys inspirada que el seu germà Iván, almenys en el simfonisme mahlerià. Cal destacar el control dinàmic i la texturació del segon moviment, així com la recreació performativa i l’escenificació dels adeus dels músics en el tram final de la Simfonia.
La seva Cinquena de Mahler va presentar maneres que poden recordar les de l’antiga escola de l’Alemanya de l’Est en el simfonisme schumannià, brahmsià i més arrelada al treball de kapellmeister de noms com Kurt Masur, però unes considerables dosis de força i entusiasme, per bé que sense arribar, ni molt menys, a la via de l’extremisme o de l’expressionisme més marcat. I, per descomptat, tampoc dels moderns desconstructivistes. En aquest sentit, no va ser una lectura de grans emocions, sí molt romantitzada, d’un Mahler que va sonar més hereu de Beethoven que de Wagner, i on, des d’una meritòria cantabilitat i fluència discursiva, tot evolucionava trobant un caràcter ajustat pels principals blocs temàtics i amb certa rapidesa. Quasi tanta com les progressions harmòniques del segon moviment. En aquesta línia, cal reconèixer que Fischer és narrativament clàssic i no diu res nou amb l’obra ni de l’obra. Tampoc no cal: donant relleu i la personalitat necessària a moments com la reexposició del primer moviment, la secció en pizzicato de l’“Scherzo” o les reaparicions del “Rondó”, l’experiència ja reafirma la solidesa del director hongarès com a intèrpret de Mahler.
Fischer no és dels que magnifica la música ni esdevé rutilant, olímpic o transcendent en cap de les dues aparicions del coral en Re major, la transició del qual cap a la marxa disfòrica conclusiva de la coda al darrer moviment va quedar precipitada i poc catàrtica. De fet, no l’arriba a acomplir com a clímax de la Simfonia i el tractament superficial i precipitat del compàs on els trombons primer i segon tanquen el coral sota la indicació pesante suggeria una visió de l’obra més terrenal i menys visionària. En part, perquè tampoc no va aplicar el molto ritardando que prescriu Mahler per articular els dos temps subjectius: el coral i el de la marxa disfòrica que irromp immediatament. En aquest sentit, va ser coherent amb l’“Adagietto”, concebut com la romança sense paraules que és, on hi ha marcats piano sobtats –menys pronunciat el famós glissandi descendent– i un so gens bromós que globalment l’atansava al lirisme de final de la Tercera Simfonia. Fantàsticament sostingut, per cert, l’extinció en textura i superposició de tons gairebé anorreada per un dels diversos mòbils que van sonar durant el concert. I aquí el problema ja no és de pedagogia amb el públic. És d’inutilitat d’aquest. Per cert, Ibercamera hauria de procurar uns textos al programa de mà més extensos que permetessin als comentaristes aportar alguna pista més sobre les obres que la mera dada històrica i anecdòtica.
Imatge destacada: (c) Susanne Diesner.
