PALAU BACH. L’ofrena musical. Concerto Italiano. Rinaldo Alessandrini, clave i direcció. Obres de J. S. Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 29 DE NOVEMBRE DE 2017.
Per Josep Barcons Palau
L’oferta de Rinaldo Alessandrini oferint L’ofrena musical al Palau de la Música aquest 29 de novembre passat va congregar, si no una gran quantitat de públic, sí un públic especialment atent. Contràriament al que és habitual, ni tos, ni esternuts, ni caramels, ni comentaris entre veïns de butaca van pertorbar l’audició de l’obra. Només algun moviment de cadira brusc va fer una mica de rebombori; qui sap si, precisament, d’algú que no era del tot conscient del que hi anava a escoltar i va decidir sortir de la sala. I és que sembla que –tret d’algun despistat d’aquests– la majoria del públic sabia que L’ofrena musical (com si estigués subjecta al principi del do ut des) requereix més que cap altra obra una escolta activa, escrutadora, tenaç i pertinent. Potser per això, entre el públic hi havia notables figures del món de les lletres, acostumades a l’ars combinatoria: el savi Ramón Andrés, el poeta i pintor Narcís Comadira (artista resident enguany al Palau), la seva esposa Dolors Oller (ment brillant i catedràtica emèrita de teoria de la literatura a la UPF) o els fundadors de l’imperi bibliogràfic (i què hi ha de més combinatori que això…) de la llibreria La Central.
Malgrat l’expectació que aixecava l’oferiment de L’ofrena (amb un silenci màgic abans de les primeres notes del “Thema Regium”), la versió d’Alessandrini no va ser especialment lluïda. Ni ell al clave, ni quatre dels músics del seu Concerto Italiano que l’acompanyaven van ser capaços d’elevar l’esperit del públic cap al reialme de la combinació. Clavicèmbal, traverso, dos violins (magnífic Andrea Rognoni tothora) i violoncel es van anar repartint de manera diligent les veus d’aquest monument bachià. Però van fer-ho sense gaire èmfasi en els contrastos, des d’una parquedat més anodina que no pas sòbria. I és que –frustrant expectatives– qui esperava un Bach alla italiana, fresc i vivaç, va sortir necessàriament decebut d’una aproximació que va ser, en conjunt, força àrida, seca i eixuta.
La vetllada va transcórrer durant una hora llarga sense mitja part. Abans d’arribar als setze números excelsos de L’ofrena (veritable catedral de l’economia compositiva i de l’arabesc contrapuntístic), Alessandrini i els seus músics van oferir la Sonata en Sol major, BWV 1038. Flauta, violí i continu van exposar l’obra amb la solvència innegable dels seus intèrprets. Però l’efecte resultant era poc contrastant, en una realitat agreujada pel fet que el traverso quedava sovint massa amagat, amb problemes de balanç respecte de les cordes.
La peça que va seguir, en canvi, va ser la més reeixida interpretativament parlant: la simplicitat d’alguns dels catorze Cànons Goldberg, BWV 1087, va abonar el terreny perquè el quintet italià fes córrer –amb cert capteniment, això sí– la seva joia i fantasia més mediterrànies. De manera oposada a la vivacitat d’aquest esglaó perdut entre les Variacions Goldberg i la mateixa Ofrena musical (un esglaó trobat el 1974 rere un hològraf de les Goldberg), el plat fort de la nit va ser notablement sec i difícil de digerir.
Probablement conscients d’això, i tot i cultivar aplaudiments educats però no entusiastes, els músics van acabar amb cara de no gaire satisfacció. Va ser una bona decisió, per tant, optar per propinar un bombó extret de la Tafelmusik de Telemann que amorosís una mica un plat que –si bé és d’una complexitat estructural majúscula– no té per què presentar-se eixut al paladar.
