LA CASA DELS CANTS-GREC. Ola Gjeilo, piano; Quartet Atenea; Emma Campàs, guitarra; Anna Niebla, soprano; Orfeó Català; Cor Jove de l’Orfeó Català; Cor de Noies de l’Orfeó Català; Bernat Cot, dramatúrgia; Laura Aubert, presentadora; Orquestra de Cambra Terrassa 48; Pablo Larraz, Montserrat Meneses i Isabel Mantecón, directors. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE JULIOL DE 2024.
L’estiu barceloní dona un any més la benvinguda als habituals festivals de temporada, i un dels més esperats, el Grec, ha acollit la particular visita d’un dels compositors de música coral més famosos de l’actualitat. El noruec Ola Gjeilo –cop d’ull a la pronunciació, més aviat “Yailu”– aterrava la setmana passada a Barcelona. En coproducció entre la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana i el Grec Festival d’Estiu de Barcelona, el pianista i compositor va debutar al Palau en una doble cita molt esperada, el 5 i 7 de juliol. La primera, un recital en solitari al piano, i la segona, acompanyant les diverses formacions corals que van interpretar algunes de les seves obres més conegudes. La visita de Gjeilo va suposar el súmmum de la recta final del cicle La Casa dels Cants i així es va percebre en l’assistència de diumenge passat. Amb una producció gens menyspreable, no és exagerat afirmar que des del Concert de Sant Esteve potser no trobàvem tants cantaires, tantes formacions i tants intèrprets involucrats en un programa tan exclusiu.
Seria difícil trobar una formació coral amb repertori actual que no hagi interpretat o programat alguna obra de Gjeilo, compositor establert a Califòrnia i un dels màxims exponents del “so nòrdic”. Es pot dir que aquest corrent sovint resulta un pont d’unió entre la tradició coral europea i una estètica contemporània, a vegades amb aires de “banda sonora” i, per què no dir-ho, també amb un cert punt de mainstream, que apropa aquest repertori a un públic més divers. El fet que no sigui excessivament difícil de cantar, en general, i giri a l’entorn de temàtiques relacionades amb la natura, la cultura nòrdica, l’astronomia o l’esperit humà, potser contribueix que el catàleg de Gjeilo resulti tan atractiu per a formacions de diferents nivells i també per a una audiència heterogènia. De fet, es pot dir que la música de Gjeilo és “fàcil que agradi”, i això, també en un context tan peculiar, segueix tenint més punts a favor que en contra.
El programa de diumenge passat va ser un repàs d’algunes de les obres més conegudes del noruec. L’alternança d’intèrprets va donar lloc a un concert variat, tot esquivant la monotonia en què es podria incórrer en tractar-se d’un programa monogràfic. El convidat va omplir els espais “logístics” entre peça i peça i es va mostrar tranquil i natural al piano, amb mirades recurrents a la direcció mentre acompanyava les seves obres sense excés de protagonisme. Per ser un concert íntegrament dedicat al seu catàleg, el convidat va mostrar-se no només agraït i còmode, sinó també molt humil i evitant acaparar l’atenció abans, durant o després de la interpretació.
Tan bon punt va aparèixer a l’escenari, Gjeilo va seure a la banqueta ràpidament per acolorir les harmonies d’Ubi caritas, amb un Cor Jove de l’Orfeó que escalfava els motors d’aquesta primera part. El Quartet Atenea va reforçar l’expedició a The lake isle sense despentinar-se i la guitarra acústica de Campàs es va integrar bé al teixit coral. Després va ser el torn de les noies amb Tundra i Northern lights, on les cantaires van mantenir-se fermes en els divisis. El torn de l’Orfeó va arribar amb les últimes dues peces de la primera meitat, Serenity i The ground, on Larraz va consolidar fermament tots els pisos de l’edifici coral i va saber encaixar totes les parts, amb Iago Domínguez, violoncel·lista dels Atenea, extraient la millor expressivitat del seu registre agut.
La segona part, amb l’elenc de gala al complet i els reforços de cambra, la va ocupar el poema coral Dreamweaver, de set moviments, que va deixar-nos els millors moments de la vetllada. Va destacar Anna Niebla amb un bonic vibrato a “Dream song” i especialment “The bridge”, amb una orquestra guiant el ritme a través d’un viatge nòrdic fantàstic, en un continu crescendo ben assolit per la massa coral. L’“Intermezzo” en solitari a càrrec de Gjeilo va preludiar el cinquè moviment, “Paradise”, entre altres grans moments, com “Dominion”, interpretat amb tant d’entusiasme que va arrencar del públic gairebé un aplaudiment espontani, malgrat que el motor rítmic de les cordes va quedar una mica difús en els moments climàtics. El darrer moviment, “Epilogue”, i un bis del sisè van clausurar una vetllada molt memorable; el segon capítol d’una visita que, esperem, sigui la primera de moltes i no trigui a repetir-se al llarg de les temporades vinents.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
