SISMÒGRAF. Festival de dansa d’Olot. DEL 19 AL 22 D’ABRIL DE 2018.
Per Clàudia Brufau
Olot enamora. I encara més sota un sol i una brisa primaverals maridades amb les vibracions acollidores del Sismògraf, el festival que detecta el moviment, que enguany ha arribat a la desena edició, i a la quarta com a mercat estratègic. Del 19 al 22 d’abril, la dansa es va convertir en el pal de paller de la capital de la Garrotxa, i de retruc en una trobada festiva d’aquest sector a Catalunya. Sens dubte, el Sismògraf és molt més que un festival, és un paisatge geogràfic i humà privilegiat per gaudir d’espectacles als carrers; a la vora del riu Fluvià, espais amb caràcter, com la plaça de Braus o el Museu dels Sants, i, evidentment, els teatres de la ciutat. Enmig d’unes vistes verdes –al jardí de l’Hotel Fluvià– la performance Opening Volcanus a càrrec d’Eulàlia Bergadà, una ballarina i coreògrafa que cal seguir atentament, va donar el tret de sortida del festival dirigit per Tena Busquets.
El plat fort del Sismògraf va ser, sens dubte, Set of sets, dels coreògrafs i ballarins Guy Nader i Maria Campos. Estrenat a Olot el 19 d’abril, aquest espectacle és una coproducció del Mercat de les Flors i del Festival Julidans d’Amsterdam. Set ballarins –Campos, Nader, Roser Tutusaus, Lisard Tranis, Clémetine Telesfort, Csaba Varga, Tom Weksler– en òrbita per desafiar la gravetat en un viatge de persistència pura i màgica. Nader i Campos han creat una peça sublim en la qual la música original interpretada en directe per Miguel Marín encara intensifica més la fisicitat i la composició d’una coreografia que transcendeix els engranatges que edifica. Ras i curt: una lliçó coreogràfica de física mecànica que posa una vegada sí i una altra també la pell de gallina.
Dins del programa per a professionals que condueix Margarita Troguet, els acreditats afortunats vam poder gaudir d’una mirada triple sobre la trajectòria del festival el dia 20 al matí. La historiadora de la dansa Ester Vendrell va bolcar una relació de noms, un mapa en el temps i en temàtiques que ha cobert el festival i va posar en relleu com, malgrat la crisi econòmica, els artistes han aconseguit sortir-se’n. Conclusió: la dansa és un camp fèrtil per al pensament estètic, social i polític. La periodista de TV3 Júlia Bertran va oferir la segona mirada, una de gènere i feminista, per mitjà de les veus de les coreògrafes i ballarines amb un vincle amb el festival. I per acabar aquest matí de reflexió amb un signe d’exclamació o una emoticona somrient, en Quim Bigas acompanyat de Raquel Tomàs van repassar amb un ipad fragments de tots els espectacles que han passat per Olot.
Ballarins engolits en vestits inflats de silicona van acolorir la plaça Major d’Olot. La companyia de Didier Théron, l’únic grup estranger, va presentar Air i Grande Phase. Air és una proposta múrria: les quatre figures amorfes es mouen estoicament a partir d’un minso repertori de moviments limitats i quan la música, per fi, arrenca, la peça continua obstinada. Air és si més no una coreografia curiosa que no cedeix a entretenir l’espectador; els quatre ballarins suen impassibles sense sortir-se de la ratlla. Una estona més tard, a la plaça de Braus, Lipi Hernández va posar en marxa Mol·leculari, una exploració de la idea de grup i una invitació a la forma gràcies a magnífics ballarins, com Juan Carlos Lérida, Álvaro Esteban, Raquel Klein o Manuel Rodríguez. Tanmateix, com a exercici d’experimentació resulta desconcertant, ja que sembla que reprodueixi fórmules, patrons i referents que els que estem avesats a veure dansa contemporània –i els que l’hem practicada– reconeixem a primer cop d’ull. Ara bé, malgrat ser un déjà vu recurrent per a alguns, l’espai va jugar a favor de la peça i els ballarins ens van brindar alguns moments autèntics.
Un dels focus d’aquesta edició ha estat l’erupció de circ, és a dir, el circ coreogràfic, i en aquesta línia es va estrenar Cuculand souvenir del coreògraf Roberto Oliván, un espectacle de gran format que es podrà veure al Grec Festival, i Brut de Marta Torrents, una proposta molt més íntima. Al llarg de la seva trajectòria, Oliván ha explorat amb escreix la fusió de la dansa i el circ; de fet, n’ha elaborat una bona recepta alquímica d’alt voltatge. Vivim en un món subjugats a la immediatesa i la rapidesa, i aquest és el terreny sobre el qual Olivan construeix un espectacle que intenta plasmar i reflexionar sobre l’efervescència digital i les relacions fugisseres. La posada en escena és especular i els intèrprets duen l’espectador per les emocions del “més difícil encara”; tanmateix, l’espectacle acaba acaparat de clixés i escenes mal dibuixades que malmeten qualsevol possible profunditat. Brut de Marta Torrents vaga i divaga sobre l’absurd a través de quatre intèrprets que s’embarquen en diferents situacions còmiques, a un ritme dilatat sobre allò quotidià i les dèries més inconfessables. El públic en va gaudir moltíssim, bona part de la crítica, no gaire.
Labranza Kids, dirigit i creat pel Colectivo Lamajara –Daniel Rosado, Reinaldo Ribero i Arantza López– va ser, sens dubte, una de les sorpreses més gratificants del festival. Feia molt que no veia el públic i els assistents professionals emocionats de la mateixa manera. Però, de què tracta? Labranza és un projecte comunitari que han impulsat els de Lamajara i que enguany l’han adaptat per a nenes i nens d’edats compreses entre 8 i 13 anys que sota la direcció del Colectivo han construït una coreografia inspirada sobre els treballs del camp –cavar, llaurar, sembrar, fangar. Esperem que aquest projecte s’escampi i aflori per tot Catalunya.
El centre d’Olot i l’entorn natural són uns escenaris magnífics, ara bé, res és comparable al Museu dels Sants. “Apagueu els mòbils, no es poden fer fotografies i aquest espectacle està en procés de creació”, ens va comentar i advertir Tomàs Aragay a la porta del darrere del Museu dels Sants. La Societat Doctor Alonso va presentar el work in progress d’Estudi per a pandereta, que s’estrenarà a la Fira de la Mediterrània. Tomàs Aragay dirigeix Sofía Asencio i el músic Tirso Olive en un site–specific que plantegen com un passeig, un deambular, per experimentar la mística encarnada. Un dels millors moments d’Estudi va sorgir al magatzem del museu, ple a vessar de figures de sants a escala humana, on Asensio va entonar “Vivo sin vivir en mi” de sant Juan de la Cruz mentre Olive l’acompanyava amb la guitarra, tots dos camuflats entre les figures. Caldrà seguir la pista d’aquest espectacle.
Entre altres peces, Magí Serra va presentar La mesura del detall, un solo meticulós i tendre, Quim Bigas va seduir i emocionar seriosament els assistents amb La llista, Los Moñekos van fer esclatar de riure la gent i Las Lo Las amb El Paller i Art Estudi van il·luminar la nit olotina amb l’espectacle Fosques a la vora del riu. L’edició d’enguany no va oferir una programació brillant o gaires grans descobertes, però el Sismògraf vibra amb força pròpia i fa que l’espectador o el visitant caigui en l’encís del festival i l’entorn garrotxí.
