Oltra: Alimara, op. 179; Mortis saltatio, op. 85; Variacions característiques, op. 220; Berceuse i rondó, op. 228; Coral i fuga, op. 264; Canticel, op. 280b.
Cobla de Cambra de Catalunya. Manuel Oltra i Ferrer, Bernat Castillejo i Garnés, directors.
PICAP 911524 DDD 53 min
No ens cansarem de lloar la tasca fonamental en la difusió i l’enregistrament del repertori per a cobla, tant sardanístic com simfònic, del segell sabadellenc PICAP. Evidentment no és l’únic al territori català avesat a aquesta comesa, però sí el que hi aporta més estímuls amb major regularitat i quantitat, tot configurant un mostrari ineludible per a afeccionats i estudiosos d’aquest camp. Hi juga un pes determinant l’assessorament i la producció del també sabadellenc Josep Maria Serracant, que en aquesta novetat dedicada al corpus simfònic per a cobla de Manuel Oltra i Ferrer (1922-2015) signa les notes de carpeta amb article orientatiu per conèixer les dades fonamentals de les obres aplegades. Gràcies a Serracant, que va tractar el compositor els seus darrers vint anys de vida, també es disposà de la sala d’enregistrament: l’Espai Montserrat Camps de la Casa de la Cobla (Músics per la Cobla) de Sabadell el 21 i 22 d’octubre de 2022, amb l’experimentat David Casamitjana com a tècnic de so i l’assessorament i la producció musical de Jordi Molina. Amb aquest projecte, doncs, es commemorava el centenari del naixement del compositor tan vinculat a Sabadell i mestre d’il·lustres compositors i personalitats musicals, la memòria del qual continua viva però mancada d’una monografia que n’aglutini la personalitat i l’estudi musicològic de l’obra des d’un punt de vista rigorós, acadèmic i, alhora, planer.
Dels diversos trets idiosincràtics d’Oltra, en destaca la recerca d’una música generalment bonica i plaent, escrita amb ofici i solvència tècnica rere la qual s’intueix una autoexigència impositiva de depuració i revisió. Cal notar-ho en la jovialitat i l’humor mesurat de Variacions característiques, op. 220, del 1992, escrita a partir d’una versió pianística del 1959; i Canticel, op. 280, del 2004, dedicada a la seva esposa, on la moderada densitat de segones veus en l’acompanyament tènuement contrapuntístic va més enllà d’un auster perfil ritmicoharmònic en un peça melangiosa, serenatística (però absent de figures imitatives de la corda polsada) on el tible i la tenora dialoguen amorosament. En aquest sentit, l’audició de la música d’Oltra remet a una accessibilitat perceptiva arrelada als procediments de la tradició europea movent-se en un terreny on les fonts principals beuen d’un postromanticisme impregnat ocasionalment de ressonàncies i alguns girs impressionistes, a vegades d’un clar diatonisme, així com d’un vel tintat de Noucentisme caracteritzat per un ideari artístic on l’equilibri, la coherència i la naturalitat en el tractament dels materials a nivell melòdic, harmònic i rítmic és entès com la millor herència de Joaquim Serra i d’Eduard Toldrà, i on la instrumentació pot arribar a ésser opulenta, però mai efectista ni vàcuament pomposa.
Igualment s’hi copsa un sentit constructiu que pot remetre a formes tradicionals en un joc no absent d’una certa perspectiva neoclassicista en la formulació estructural, com es percep a la Berceuse i rondó, op. 228 i al Coral i fuga, op. 264. La primera, datada del 1993, és una adaptació d’una obra per a quintet de metalls on el preeminent “Rondó” (que comença al minut 2’23’’) oposa un tema en staccatto i rítmic dels tibles per damunt d’una segona figura de caire militar a un tema líric amb perfil de romança entonat primer pels metalls greus, després la trompeta i després els tibles. La segona, de l’any 2000, juga amb economia de mitjans en el contrast de textures: s’inicia amb un cert aire de gravetat i solemnitat amb un motiu melòdic d’intervals curts exposat en una horitzontalitat dialògica en el joc instrumental (entre metalls i fustes) de caràcter imitatiu al coral, que es contraposa a la verticalitat d’una petita fuga canònica (minutatge: 2’19’’) iniciada per la trompeta, seguida pels tibles, els fiscorns i la tenora en la seqüenciació d’entrades.
D’altra banda, un altre dels paràmetres fermament treballats per Oltra rau en la combinació tímbrica de la cobla atorgant protagonisme als instruments que la integren, així com en la capacitat per cercar colors quan hi afegeix flautes, clarinets, violoncel i percussions. A vegades se’ls intueix un potencial simfònic com a fantasies per a orquestra de cambra i/o banda. És el cas de la suite coreogràfica per a cobla augmentada Mortis saltatio (Dansa de la mort), op. 85a, del 1961, que va compondre dins les habituals col·laboracions per a esbarts dansaires; tot i que, en aquesta ocasió, no adaptés temes populars, folklòrics o tradicionals. Dividida en quatre moviments marcats per un caràcter evocatiu en la il·lustració d’episodis relacionats amb la vida de Crist, destil·la una frescor amarada de certa ingenuïtat combinada amb alguns punts de dramatisme, amb jocs de modulacions com a eines expressives i sempre amb reminiscències de trops i tòpics del llenguatge romàntic. Per exemple, en l’ús del gong, tradicionalment associat a la mort, i el batec de timbales al final del primer moviment (“Preludi-Carnavalada-Dansa de la mort”). A vegades aquests recursos són presentats des d’una hibridació en el caràcter. Per exemple: marxes pastorals, les danses amb perfil de serenata i pastorals a ritme de dansa. Cal fixar-se en els aires marcials contrastants amb la melodia emergent del violoncel secundat per les fustes al segon moviment (“Àngels-Naixement-Dansa de les pastores”) o en el lirisme de caire pastoral sobre un ritme processional al tercer moviment (“Passió, mort i resurrecció de Jesucrist”). A més, no hi falten les referències rítmiques a la sardana, en una clara manifestació de catalanitat.
De tot plegat, n’és una mostra fefaent l’ambiciós i contundent poema simfònic per a dues cobles i percussió Alimara, compost el 1983, en un enregistrament del 1999 sota la direcció del propi Oltra. Amb una introducció sobre un motiu de crida militar i el marcat ritme de galop de les timbales (que recorda la cavalcada de La maledicció del comte Arnau de Toldrà), es tracta d’una peça amb sentit del color i varietat idiomàtica que remet a ambients de mediterraneïtat i que culmina amb un tutti instrumental èpic després d’una àmplia secció lenta on el diàleg de tibles i tenores assumeix perfils de cantabilitat. L’obra, per cert, ocupa el número 179 del catàleg del compositor i compta també amb dues gravacions per a altres formacions instrumentals: una de la Banda Municipal de Barcelona dirigida per Salvador Brotons a partir de la instrumentació de Jordi León, publicada per Naxos, i una d’anterior de l’Orquestra Simfònica de Joves Intèrprets dels Països Catalans, també dirigida pel mateix Brotons, i editada pel segell Solfa Recordings l’any 2008.
En conjunt, l’enregistrament gaudeix d’una interpretació impecable i una captació de so excel·lent que corrobora l’alt nivell de la Cobla de Cambra de Catalunya i del seu titular des del 2005, Bernat Castillejo, amb la professionalitat, una experiència innegable i l’instint musical que el caracteritzen. D’aquesta manera, suma l’enèsim disc en aquest camp a una dilatada trajectòria que, sens dubte, forma part de la història contemporània de la cobla. I, també, un altre disc imprescindible amb què es fa justícia a l’obra d’un dels grans mestres catalans dels darrers setanta anys.
