FESTIVAL D’ÒPERA DE SAAREMAA. Gala lírica d’òpera i sarsuela. Maribel Ortega, Mirjam Mesak, Gustavo Porta, Carlos Daza, Laura Vila, Jorge Juan Morata, Jeroboám Tejera. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Daniel Gil de Tejada, direcció. KURESAARE (SAAREMAA, ESTÒNIA). 27 DE JULIOL DE 2024.
Segurament l’únic final possible del pas d’Òpera a Catalunya pel festival estonià de Saaremaa era una gala lírica que inclogués alguns dels fragments més cèlebres de títols no oferts els dies anteriors i donés a conèixer la música del gènere líric del nostre país. Així va ser en una vetllada no menys concorreguda i igualment gaudida pel públic nòrdic, en què van reaparèixer la majoria de solistes que havien participat, d’alguna manera o altra, als espectacles de tota la setmana, amb el cor disposat en dues fileres de cadires i l’orquestra dalt de l’escenari, tots dirigits per Daniel Gil de Tejada.
Després d’unes paraules de l’organització per anunciar un relleu en la direcció artística del festival, la primera part del concert va estar dedicada a una selecció d’àries i cors de Bellini, Donizzetti, Verdi i Puccini, Gounod i Saint-Saëns. En general, a tots els cantants se’ls va veure més relaxats que en les cites prèvies, probablement perquè interpretaven repertori de la seva elecció i pel format més desenfadat propi d’una gala. Així va passar, per exemple, amb “Casta diva” i “Un bel dì vedremo” de Maribel Ortega, “Nessun dorma” de Gustavo Porta o una impecable “Mon coeur s’ouvre à ta voix”, en què Laura Vila va tornar a oferir tota una lliçó de cant i d’elegància.
En canvi, en fragments com l’ària “Udite, udite, o rustici” de L’elisir d’amore que va interpretar Carlos Daza o el duet de Don Carlo “Dio, che nell’alma infondere”, amb ell mateix i Gustavo Porta, l’excessiva atenció a la partitura, la manca de subtítols i, sobretot, la sonorització amb micròfons molt més propers dels que els dies anteriors s’havien situat al terra van dificultar la fluïdesa i van distanciar l’actuació del públic.
Com a picada d’ullet al país amfitrió, igual que en les funcions prèvies s’havia incorporat figurants estonians a les produccions, la soprano local Mirjam Mesak es va afegir al repartiment per interpretar amb molt bons resultats dos fragments propis del repertori de soprano lleugera: “Je veux vivre” de Romeu i Julieta i el vals de Musetta de La bohème.
El cor va oferir un sentit cor d’esclaus de Nabucco i el sextet solista es va unir per cloure la primera part amb el bellíssim sextet “Chi mi frena” de Lucia di Lammermoor en què, novament, la sonorització –i potser la manca d’algun assaig més– va jugar males passades i va reproduir de manera infidel les prestacions dels sis cantants.
La segona part va ser un enfilall de música catalana i espanyola, sobretot de sarsuela. El “Fandango” de Doña Francisquita i la romança de l’avi Castellet de Cançó d’amor i de guerra –per què no se’n va escollir un altre moment, més arrauxat i popular?– van donar pas a un vibrant “No puede ser”, “¿Qué te importa que no venga?” i un nerviós “A beber, a beber y a ahogar” de Marina en què el cor va tenir problemes amb la velocitat a què cal pronunciar el text.
Els autors catalans van reaparèixer amb la sardana La santa espina de Morera, no pas en versió per a cor mixt, sinó el fragment original de la peça de teatre líric, només per a veus femenines, que no va aconseguir contagiar el ritme ternari a les graderies. A la recta final, “Sierras de Granada” –amb clavell i mantó inclosos al vestuari de Maribel Ortega–, “Granada” de Lara amb Gustavo Porta i el concertant i cor final “El baile debe terminar” de Los gavilanes de Guerrero.
Un nou fragment de Doña Francisquita com a propina musical va cloure un concert el programa de mà del qual incloïa un petit glossari per a tothom que no conegués els termes “sarsuela”, “fandango” i “sardana” i que va deixar el nivell ben alt i molt bones sensacions de l’ambaixada cultural que enguany ha ofert Òpera a Catalunya al Festival de Saaremaa.
