IL TROVATORE de Giuseppe Verdi. Maribel Ortega, Gustavo Porta, Carlos Daza, Laura Vila, Jeroboám Tejera, Mariya Melnychyn, Jorge Juan Morata, Alejandro Chelet, Roberto Redondo. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Carles Ortiz, direcció d’escena. Daniel Gil de Tejada, direcció musical. FESTIVAL D’ÒPERA DE SAAREMAA (ESTÒNIA). 26 DE JULIOL DE 2024.
L’última òpera representada per Òpera a Catalunya a Estònia, Il trovatore, és també, sens dubte, la més difícil de portar a escena, tant per la complexitat dels recursos humans i materials que exigeix com per la necessitat de fer intel·ligible uns girs argumentals que defugen tota lògica. La companyia ho ha fet diverses vegades els últims anys –la darrera, els mesos d’abril i maig del 2023–, i un cop més, tal com està passant aquests dies, la majoria de les veus que l’han interpretat a Estònia eren repetidores.
Val a dir, d’entrada, que la bellesa abassegadora de la partitura verdiana, encara farcida de deixos belcantistes i de concertants de tall classicitzant, va ser defensada amb grans resultats per cor i orquestra que, sense acusar la fatiga lògica després d’una setmana de representacions i sàviament capitanejats per Daniel Gil de Tejada, van sostenir el ritme d’una funció de més de tres hores de durada.
Pel que fa als solistes, sempre es diu que Il trovatore demana, si pot ser, els quatre millors cantants del moment. Aquests dies, a Estònia i a la companyia Òpera a Catalunya, aquests són, sens dubte, Maribel Ortega, Laura Vila, Gustavo Porta i Carlos Daza.
Ortega va brillar com a Leonora tant com ho va fer el primer dia a Tosca, però el paper més exigent –o, si més no, llarg– és el d’Azucena, que Laura Vila va assumir com a moment àlgid de la marató impressionant iniciada en aquest país amb tres funcions de Carmen. Amb una interpretació intensa, tant vocalment com escènica, va saber recórrer l’ampli rang emocional que el paper li reserva.
Tant o més compromès és assumir el rol de Manrico, el trobador que dona nom a l’òpera, que potser no suma tants minuts en escena, però els passa tots cantant en el registre agut. A més, és el responsable de la cèlebre “Di quella pira”, una de les àries més popularitzades de tot el repertori. L’argentí Gustavo Porta se’n va sortir gràcies a tot tipus de recursos que hi va abocar. I el comte de Luna va ser ofert per Carlos Daza, que dos dies després d’haver cantat també alguns fragments de Carmen va mostrar-se aquí amb un to general més contingut.
Aquesta producció era també la més complicada a nivell tècnic de totes les que hem vist al festival, i les pauses necessàries per canviar els decorats rere el teló van allargar la funció ben bé quinze minuts en total. Com a reconeixement, en acabar les salutacions finals, tot l’equip tècnic i de regidoria va sortir a l’escenari per rebre l’aplaudiment del públic per la ingent feina duta a terme tots aquests dies. Un d’ells va aixecar una pancarta amb el nom de Mirna Lacambra, com a homenatge per simbolitzar que la impulsora de tot el que s’acabava de veure, si bé no era a la sala, no deixa de seguir-ne el fil des de Sabadell.
