MANON LESCAUT de Giacomo Puccini. Berna Perles, James Lee, Enric Martínez-Castignani, Jorge Juan Morata, Juan Carlos Esteve, Laura Obradors, Quim Cornet, Oriol Luque, Alejandro Chelet, Lluís Vergés. Carles Ortiz, direcció d’escena. Elio Orciuolo, direcció musical. FESTIVAL D’ÒPERA DE SAAREMAA (ESTÒNIA). 25 DE JULIOL DE 2024.
El tercer títol de la programació que presenta aquests dies Òpera a Catalunya com a companyia convidada al Festival de Saaremaa (Estònia) ha estat Manon Lescaut, un altre Puccini -després de la Tosca inaugural– en aquest any de commemoració del centenari de la mort del compositor de Lucca.
Aquesta és la producció que tant els cossos estables -cor i orquestra- com alguns dels solistes tenien més fresca a la memòria, ja que la van oferir els passats mesos de febrer i març en deu ciutats catalanes amb gran èxit de públic i crítica. La circumstància, però, no va eclipsar l’efecte de creixement que té el fet d’actuar fora de casa, i el resultat va ser un altre triomf, no tan esclatant com el de la Carmen liricoflamenca però potser superior al de Tosca, si més no pel que fa a la intensitat dels aplaudiments finals.
El títol conté algunes àries cèlebres que tant la soprano com el tenor protagonistes van defensar amb solvència: el sudcoreà James Lee va desplegar, de fet, al llarg de tota la funció un cant arravatat i un punt descontrolat que va omplir sense complexos el recinte, mentre que Berna Perles hi va aportar un toc més contingut i matisat, tant noble i ric en els dos primers actes com fins i tot descarnat en els dos últims, d’acord amb les vivències del seu personatge.
Amb l’elegància que el caracteritza, Enric Martínez-Castignani va interpretar un Lescaut de so arrodonit i avellutat, mentre Juan Carlos Esteve va repetir com a Geronte di Ravoir, si bé la seva notable vis còmica no va ser tan apreciada en aquestes latituds nòrdiques com ho havia estat aquest hivern a Catalunya.
Nombrosos cantants de la companyia van interpretar, com és habitual, els rols secundaris. Cor i orquestra van beneficiar-se de la proximitat amb el director que els imposa la carpa del castell de Kuressaare -tot i que la manca d’espai a l’escenari es va fer més evident, sobretot al primer acte, que en cap de les funcions anteriors-, de manera que Elio Orciuolo -que ha estat clau en el contacte amb el festival estonià i només hi ha dirigit aquesta funció- va poder transmetre sense filtres la seva lectura intensa i apassionada d’una partitura que coneix sobradament.
