ÒH!PERA. Microòperes de nova creació. Andreu Gallén: Nala. Carlos de Castellarnau: Hi ha monstres que viuen per a la seva curiositat. Marian Márquez: Filles del món. Itziar Viloria, Alex Tentor i Jordi Oriol: In the beginning everything was white. LICEU. 5 DE JULIOL DE 2023.
Ha tornat al Liceu el projecte Òh!pera, destinat a fomentar l’aprenentatge de joves estudiants de diferents àmbits a través d’una experiència real de creació operística. Impulsat pel Liceu, el Disseny Hub Barcelona i escoles de disseny de la ciutat, Òh!pera ha estrenat en la seva segona edició quatre microòperes de nova creació que s’han representat en quatre espais diferents del Liceu (Foyer, Sala dels Miralls, Teatrino del Conservatori i box) en una mateixa funció.
Les òperes es van haver de cenyir a unes condicions estrictes, tant pel que fa a la durada (d’un màxim de 25 minuts) com pel que fa al nombre d’intèrprets i instrumentistes.
La primera, Nala, representada al Foyer del Teatre, era la més adscrita a un concepte tradicional d’òpera, en el sentit que hi ha una acció dramàtica definida, un grup instrumental i uns cantants que interpreten uns personatges. Nala és obra d’Andreu Gallén amb llibret de Jordi Prat i Coll i és descrita pels autors com una obra de “tremendisme rural gai”. L’obra transcorre en una bassa de purins i s’hi explica l’impossible retrobament entre uns cosins que s’havien estimat.
La segona òpera, Hi ha monstres que viuen per a la seva curiositat de Carlos de Castellarnau amb llibret de Cristina Cubells i Mervat Alramli, es va representar al Saló dels Miralls. No és pròpiament una òpera, sinó un espectacle potser més teatral que operístic, per a un actor, un baríton i un ballarí. Basada en textos de Baudelaire que descriuen un somni, exposa dues realitats paral·leles que s’interfereixen fins que es col·lapsen. La vigorosa direcció escènica de Cristina Cubells va aconseguir que aquest fos l’espectacle més atractiu visualment.
La tercera òpera, la més elaborada musicalment, va ser Filles del món de Marian Márquez amb llibret d’Ariadna Pastor, representada immersivament al Teatrino del Conservatori, amb el públic dret, envoltat per l’escenografia i els intèrprets. Filles del món presenta, ambientat en el tradicional futur distòpic, el tema de l’eutanàsia explicat a través de la relació entre una dona gran que vol morir i la seva robot que s’entesta a parlar-li de vida.
La quarta òpera, In the beginning everything was white d’Itziar Viloria, Alex Tentor i Jordi Oriol, es va representar al box del costat de l’escenari del Liceu. Segons el que manifesten els autors, l’obra ens mostra com “la hiperconnexió i el sobreconsum visual saturen el nostre dia a dia. Partint d’aquest fet es crea música tàctil, llum audible, espai sonor i veu visible, units en la singularitat del seu excés i, després d’això, el silenci”. In the beginning everything was white està molt allunyada de qualsevol concepte tradicional d’òpera i connecta molt clarament amb les performances de l’art conceptual de finals del segle passat i pel fet que la intervenció directa dels intèrprets sobre l’escenografia (destruint-la) connecta també amb molts espectacles “furers”, de fa molts anys, de quan La Fura dels Baus era una companyia revolucionària.
En aquesta segona edició d’Òh!pera hi va haver molt entusiasme, molt risc, molt experiment i molt aprenentatge d’artistes de tots els àmbits que s’enfrontaven per primera vegada a la forma d’expressió artística més completa i interdisciplinària que ha creat la cultura occidental, i com que importa més l’esperit que els resultats, el balanç ha de ser positiu.
Tot i això, van passar algunes coses que no haurien hagut de passar. Abans de començar la quarta òpera ja es va avisar el públic que els nivells de so serien alts. Es van quedar curts, van ser eixordadors. Els organitzadors de l’espectacle, molt prudentment, van tenir la gentilesa de disposar a l’entrada una safata amb uns sobrets amb taps per a les orelles que el públic podia agafar lliurement.
A veure: que els organitzadors d’un espectacle suggereixin al públic que es posi taps a les orelles per escoltar una òpera, sembla força anòmal, no quadra, hi ha en el fet mateix una contradicció fonamental que indica que alguna cosa potser no ha estat gaire ben pensada. És com si un restaurant proposés als clients de, per si de cas, prendre una mica de bicarbonat abans de tastar els seus plats. Inquietant, molt inquietant.
