FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Flaubert & Voltaire de Philippe Fénelon. V. Kapxuk (Gustave). D. Bigourdan (Candide). M. Núñez Camelino (Alphonse). Ensemble Court-Circuit. CLAUSTRE DEL CARME. 12 D’AGOST DE 2014.
Per Josep Barcons
Si l’any passat Alberto García Demestres estrenava a Peralada una òpera en la qual la literatura jugava un rol essencial (WOW!, on Oscar Wilde coincidia amb Walt Whitman en un llibret fet pel mateix Demestres a còpia d’embastar textos de tots dos escriptors en un treball ímprobe d’orfebreria), enguany la literatura també ha estat la pedra de toc de la proposta de Philippe Fénelon que, a banda de signar-ne la música, en signava també el llibret, igual que el seu predecessor. En el seu Flaubert & Voltaire, l’evolució creativa i anímica del personatge central de Gustave (Flaubert, se suposa…, però també un nom comú en el qual identificar-se), era atalaiada per dos camarades, companys de pis i d’esperit, de noms tan simbòlics com Candide i Alphonse.
Davant els desitjos creatius i els projectes creadors de Gustave, els dos amics ajuden, guien, aconsellen i fan de contrapunt (Candide des de l’optimisme voltairenc i Alphonse des d’un realisme més… “daudetià”?) al protagonista interpretat creïblement pel baríton ucraïnès Vladimir Kapxuk, de veu dolça, corpulent i rodona. Els seus bons dots expressius es posaven al servei de la discursivitat musical de Fénelon, que aposta per unes línies vocals que no es deturen en delectacions líriques i avancen, en canvi, de manera eminentment declamatòria d’acord amb la volada poètica i filosòfica del text, poc donat ja de per si a tractaments excessivament mel·liflus.
Lluny de qualsevol distinció clàssica entre àries i recitatius, la música de Fénelon es desplega a mode de contínuum durant una hora i quart, amb un ritme dramàtic que no decau en cap moment i un interès musical sostingut no sols pels mèrits propis de la partitura, sinó per la fantàstica actuació dels instrumentistes de l’Ensemble Court-Circuit, experts en la interpretació d’obres contemporànies (Alexandra Greggin Klein al violí, Béatrice Gendek a la viola i Pierre Dutrieu al clarinet i clarinet baix). A la bona pràctica dels instrumentistes, s’hi sumava la pertinent actuació vocal i actoral dels tres cantants, titànica en termes memorístics. Perquè si bé el pal de paller de l’obra és el procés de maduració de Gustave i la seva evolució personal i creativa, l’òpera és molt coral i les veus de tenor de Damien Bigourdan (un Candide lleument nasal i gran vis còmica) i de Manuel Núñez Camelino (un Alphonse de veu cultivada i presència escènica efectiva) van ser essencials per a la bona marxa del projecte. Com també ho fou, indubtablement, la tasca desenvolupada per la resta de l’equip, des de l’adient disseny de llums de François Menou i de vestuari de Claire Risterucci, a l’escenografia suggerent de Jordi Mitjà que reproduïa el pis dels literats, i la direcció escènica intel·ligent amb l’espai i amb els moviments de Marc Paquien.
En el terreny musical, la solidesa del discurs de Fénelon permet que les citacions i pastiches notablement graciosos que posa en dansa puntualment al llarg de l’obra (autocitacions textuals de la seva última òpera JJR, citoyen de Genève i de Le chevalier imaginaire, la referència a la xacona de Bach en el moment que el text diu que “cal evitar els llocs comuns”, la citació d’una lliçó preliminar del cèlebre mètode de cant Vaccai quan els dos col·legues volen inspirar Gustave, el duet entre Alphonse i Candide a mode de gavota händeliana i diverses picades d’ullet a la tradició operística) s’integrin plenament en el discurs i facin esbossar més d’un somriure. A partir d’un material compositiu mínim, presentat instrumentalment a l’inici de la partitura, la música va evolucionant de manera profundament orgànica i econòmica, dividida en 17 escenes i 4 interludis instrumentals que són (sense desmerèixer la part vocal) un dels punts forts de l’òpera, tant quan els instruments s’esplaien en soliloquis profundament expressius, com quan interactuen amb precisió i integritat cambrística majúscula.
Si ens deixem aconsellar per allò que –traçudament– Fénelon defensa en el llibret, l’òpera resta immune a qualsevol crítica que se li pugui fer des de fora: davant els dubtes creatius de Gustave, l’única sortida que es dibuixa a l’espectacle és la de tirar endavant, fent cas a ultrança de l’esperit creador que el protagonista porta a dins. Amb el bagatge dels mil llibres repartits per l’escenari (però sense que serveixin de crossa) i amb l’esperit dels baguls que han viatjat món que també s’hi veuen, el protagonista avança indefectiblement (fins i tot a través de la neu que tanca el text) cap a la seva realització creativa. Al capdavall, més que un escut que protegeixi l’òpera de crítiques externes, el llibret es pot llegir com una defensa aferrissada de la creació per se. I, en aquest sentit, es pot interpretar també com un cant a la necessària aposta per la creació operística contemporània que el Festival de Peralada està duent a terme –a través del Memorial Luis Polanco– les últimes edicions. Llàstima que n’hi hagi una sola funció i que la repercussió posterior de les obres que es promouen no acabi de ser la que en molts casos mereixerien tenir…
