FESTIVAL DE TORROELLA DE MONTGRÍ. Accademia Bizantina. Delphine Galou, contralt. Ottavio Dantone, clavicèmbal i direcció. Obres de Giovanni Lorenzo Gregori, Alessandro Stradella, Arcangelo Corelli, Claudio Monteverdi, Nicola Antonio Porpora, Francesco Geminiani, Niccolò Jomelli i Antonio Vivaldi. AUDITORI ESPAI TER, 1 D’AGOST DE 2018.
La capacitat de l’òpera com a vehicle privilegiat per donar expressió musical a emocions i sentiments, és a dir, per convertir en art tot allò que agita per dins els humans, va desvetllar ben aviat, ja al principi del segle XVII, l’entusiasme dels esperits sensibles.
L’Església catòlica de seguida va veure que l’immens potencial pertorbador d’aquesta nova forma d’expressió artística que amplificava i embellia fins a extrems insospitats les humanes passions podia convertir-se fàcilment en un instrument perillós al servei del maligne. Com a conseqüència, aprofitant l’hegemonia social i política de la institució, va voler prendre per la força el control d’aquesta eina tan potent i els papes Innocenci XII i Climent XI van prohibir les representacions operístiques.
Feta la llei, feta la trampa, el que no surt per un forat, en surt per un altre: el resultat de tanta prohibició va ser que la música religiosa es va “contaminar” d’òpera i va començar a emprar els recursos de llenguatge propis de l’òpera aplicant-los als temes que li eren propis, a formes musicals pròpies que van canviar el seu fer i a formes musicodramàtiques que es van crear de bell nou. D’altra banda, els proveïdors argumentals estaven ben garantits: la història sagrada, especialment l’Antic Testament, és una font inesgotable d’humaníssimes passions desfermades.
Aquesta “òpera disfressada” en forma de motets, oratoris i cantates, amb l’afegitó de tres concerti grossi intercalats per amorosir el conjunt, va ser l’eix del concert inaugural del Festival de Torroella de Montgrí, una de les propostes musicals més serioses, completes i coherents de l’estiu musical català.
El concert el va assumir, en la part instrumental, la prestigiosa Accademia Bizantina que dirigeix, des de fa més de vint anys, el clavecinista i director Ottavio Dantone. La part vocal va recaure exclusivament en la contralt francesa Delphine Galou.
El programa, totalment d’autoria italiana, amb obres vocals que abastaven un arc de més d’un segle i que anaven des de motets de Claudio Monteverdi i Alessandro Stradella fins a àries de Nicola Antonio Porpora, Nicolò Jommelli i Antonio Vivaldi, va incloure una bona part de les peces d’Agitata, el darrer disc de Delphine Galou. Tres concerti grossi de Giovanni Lorenzo Gregori, Arcangelo Corelli i Francesco Geminiani van completar la sessió.
Dantone i els músics de l’Accademia Bizantina van estar molt bé en tot moment. Bon so, homogeneïtat tímbrica, bon equilibri dinàmic del conjunt, esperit de concertació i unanimitat en una intenció expressiva viva i intensa van caracteritzar l’actuació.
Delphine Galou va quedar més irregular. De manera general té prou agilitat i flexibilitat a la veu per al cant adornat; la projecció, però, és regular. A la primera part va oferir un rendiment suficient a les peces d’Stradella i Monteverdi, a la segona va excel·lir en In procella sine stella de Porpora, però a continuació va quedar curta de greus, hi arribava però no els omplia suficientment de so en Agitata infido flatu de Vivaldi i, especialment en Prigioner che fa ritorno de Jommelli.
