L’IMPRESARIO IN ANGUSTIE de Domenico Cimarosa. Laura Martínez del Rio (“La Coribanti”). Maria Pujades (Merlina). Helena Botanch (Doralba). Joël Ruiz (Scagliozzi). Albert Cabero (D. Perizonio). Jordi Clos (D. Crisobolo). Guillem Batllori (Strabinio). Jordi Carreté (apuntador). Orquestra del Conservatori Isaac Albéniz de Girona. Dir. musical: Lluís Caballeria. Dir. escènica: Toni Sanz. TEATRE MUNICIPAL DE GIRONA. 20 DE SETEMBRE DE 2014.
Per Xavier Paset
Òpera Jove ha de ser una plataforma per als estudiants i alguns ja professionals apassionats del món de la música escènica –no necessàriament només la lírica. Els seus objectius fundacionals són desafiadors perquè es vol crear un nou espai que permeti consolidar un públic potencial entre els joves, que han de ser alhora “clients i promotors”, és a dir, espectadors, artistes, crítics i públic per tal de reactivar l’espectacle escènic i esdevenir un corrent artístic més general que fomenti el consum cultural entre el públic novell. L’aposta és molt potent i neix d’un corrent entusiasta que han anat cuinant dos pedagogs i cantants magnífics: Chantal Botanch i Xavier Mendoza.
La proposta inicial havia de ser necessàriament mengívola musicalment parlant i la veritat és que ha estat un encert programar aquesta “farsetta per musica da rappresentarsi”, tal com es pot llegir en un llibret del 1795. Certament, aquesta òpera buffa de Domenico Cimarosa a partir del llibret original de Giuseppe Maria Diodati va experimentar diverses transformacions durant la seva trajectòria. L’èxit de públic li va reportar diversos afegits, amb nous actes, i fou traduïda a diversos idiomes europeus. La versió original és del 1786, però també se’n conserven una versió parisenca del 1787, una feta a Weimar el 1791 i encara una de vienesa que data del 1793 que, en aquest cas, ha estat l’escollida i revisada per Simone Perugini, director de l’Accademia Lirica Toscana Domenico Cimarosa, amb qui Òpera Jove ha comptat com a assessor artístic.
El llibret és una sort de text, fresc i farcit d’embolics en la trama, que va explicant un actor extraordinari, Jordi Carreté, que fa d’apuntador des del seu coverol i, en aquest cas, és clar, no està d’esquena al públic com és habitud, sinó que du un attrezzo en forma de mig hemisferi com si fos un capgròs i que dóna un joc escènic immillorable. Carreté és un intèrpret audaç que va explicant en català la trama al “respectable” amb un talent jocós a la catalana.
L’eficàcia escènica és un element clau per a la fortuna d’aquesta peça i els personatges cantants hi han treballat a fons la comicitat. Val a dir que tenen un talent actoral notable i una actitud entusiasta que dóna la força motriu a l’espectacle. En el camp estrictament canor no podem parlar d’una explosió sonora, però hi ha un esforç destacable per comprendre l’estil i el caràcter del gènere.
La soprano Laura Martínez sap dibuixar amb suficiència la ultrapassada figura prototípica de la diva a nivell escènic. Musicalment manté una línia molt ponderada però traça molt bé el perfil del personatge, amb seguretat. Maria Pujades és una Merlina (la diva dramàtica) discreta, però sap estar en el paper de manera molt meritòria. La diva jove és encarnada per Helena Botanch amb una gràcia interpretativa molt remarcable. Si en el camp vocal és molt correcte, en l’apartat actoral en destaca la vivacitat. Les veus masculines, en general destaquen força menys. Don Crisobolo, l’empresari, a càrrec de Jordi G. Clos, està perfecte escènicament, però la veu és molt irregular, encara que el seu timbre és molt agradable i té un bon color. Perizonio (Albert Cabero) fa un paper excel·lent, amb una expressió general d’alt nivell, encara que la veu no està prou a lloc. El paper del compositor en la trama de l’òpera és la veu masculina més destacada. El tenor Joël Ruiz té una veu poderosa i àgil que resol molt bé el seu rol. Especialment brillant en el sextet final, en què va treure més veu, més ben col·locada que al principi. És un cantant que dóna bones vibracions futures i realment té una presència actoral excel·lent. El personatge mafiós és una mena d’actor que des del principi convenç i que va anar millorant en la veu, però no va exhaurir el potencial canor que se li endevina. En general, es tracta d’un repartiment molt homogeni que satisfà amb escreix les exigències de l’obra.
Els que s’enduen una ovació important són els músics de l’Orquestra del Conservatori de Girona. Caballeria va imprimir caràcter i va saber extreure l’energia musical que reclama la partitura. Les cordes agudes van estar especialment a bon lloc i a nivell global no hi va haver desajustaments remarcables, només uns moments d’afinació inestable van emmascarar la seva participació. Val a dir que l’empastament grupal era molt bo i que va permetre “oblidar-se” de l’apartat instrumental perquè va funcionar molt bé.
L’escenografia va jugar a fer un paper de mínims, però molt ben trobats, amb un escenari despullat que presentava un entarimat fet dels “taulons màgics” del teatre de Nàpols en què un cop damunt els cantants, com no podia ser de cap altra manera, passaven a parlar o cantar en italià. No trepitjant l’escenari, hom es convertia de nou en catalanoparlant, tot creant un joc còmic prou interessant. El vestuari va complir amb generositat i bon gust les reclamacions del llibret.
El resultat general, doncs, ha estat encomiable i permet assegurar una bona perspectiva futura a aquest projecte. Cal felicitar la proposta i la feina realitzada, perquè serà un valor artístic important. No voldria oblidar en cap cas la bona gestió tècnica del projecte, que l’ha sabut produir, presentar i comunicar de manera molt professional, amb uns mitjans, com sempre, molt ajustats.
