CONCERT EXTRAORDINARI. Mireia Tarragó, soprano. Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano. David Alegret, tenor. Joan Martín-Royo, baríton. Pau Armengol, baríton. Coral Càrmina. Franz Schubert Filharmonia. Antoni Ros Marbà, director. P. Casals: El pessebre. PALAU DE LA MÚSICA. 22 D’OCTUBRE DE 2023.
El dia exacte en què s’esqueia el cinquantè aniversari de la mort de Pau Casals, la Fundació que ell va crear va organitzar al Palau de la Música la primera audició de la versió reduïda del seu oratori El pessebre encarregada a Antoni Ros Marbà, que la va dirigir al capdavant de la Coral Càrmina, la Franz Schubert Filharmonia i un quintet solista solvent.
La cita, doncs, que s’intuïa rodona des del moment que es va convocar, va adquirir encara més sentit a la llum dels esdeveniments ocorreguts les últimes setmanes en la geopolítica mundial, per tal com Casals va fer d’El pessebre la seva croada personal per la pau, tant o més en risc avui que a la dècada dels seixanta en què el va compondre.
Una profunda emoció, doncs, impregnava l’ambient de la sala modernista, plena a vessar, de gom a gom, abans que s’hi toqués cap nota. La vicepresidenta de la Fundació i vídua de Casals, Marta Casals, que no hi va poder assistir, s’hi va fer present mitjançant unes paraules que va llegir el director de l’entitat, Jordi Pardo.
La crítica musical del concert, però, ha de començar necessàriament per Antoni Ros Marbà, protagonista en la seva doble faceta de compositor –arranjador, en aquest cas– i director. L’objectiu plantejat per la Fundació de reduir l’orquestració i la durada de l’obra per tal de fer-la més assequible tant per al públic com per als programadors va ser assolit amb èxit, i Ros Marbà la va dirigir amb una energia envejable –té 86 anys. Se li va notar l’entusiasme pel projecte i l’estima per aquesta música que, sumats a l’ofici de dècades, fan que veure’l dirigir esdevingui una delícia per als sentits.
Els músics, lògicament, van respondre a aquest guiatge oferint el millor de si mateixos. La Franz Schubert Filharmonia, acabada de tornar del seu debut als Estats Units, va oferir un generós coixí sonor –les dimensions de l’escenari del Palau enganyaven i feien percebre una orquestra tan nombrosa com en la versió original– a les veus de la Coral Càrmina, per a les quals Casals reserva pàgines pletòriques com “L’estel”, el “Cor dels camells” o especialment, “El plor de l’infant Jesús”, més enllà, és clar, de l’esclatant “Glòria” final.
Els solistes, per la seva banda, van superar els esculls que els planteja l’obra, especialment pel que fa a les tessitures vocals, un cop resoltes parcialment les dificultats que suposa la densa orquestració original. El quintet combinava dues generacions de cantants: la que ja coneixia l’obra –Coma-Alabert, Alegret i Martín-Royo– i dos joves que l’assumien per primera vegada –Tarragó i Armengol. Tots van anar guanyant confiança a mesura que avançava el concert.
En acabar, aplaudiments desfermats per a tothom, però especialment per a la partitura que Ros Marbà va brandar ostensiblement, orgullós de la tasca pròpia, però sobretot del prec de pau singular, bellíssim, que Casals va assolir amb El pessebre.
