Viola oppression
David Fons (viola) i Kei Hikichi (piano)
Obres de Clarke i Xostakóvitx
Orpheus Classical, 2018
Els dos compositors que s’uneixen en aquest disc són l’exemple de dues persones que han patit una clara opressió al llarg de la seva vida. Rebecca Clarke va ser una violista i compositora anglesa que va topar amb una societat on el paper de la dona semblava destinat a les tasques domèstiques i tradicionals. El seu talent musical és evident quan sentim la seva bella Sonata, però és que a més fou una de les primeres intèrprets femenines admeses per Henry Wood a l’orquestra del Queen’s Hall. Basada en la gran sonata postromàntica, Clarke va compondre una obra amb un segell propi. Una obra que fou presentada al concurs del Berkshire Festival of Chamber Music, i hi quedà guanyadora ex aequo amb una altra d’Ernst Bloch, però hi va haver de sentir falsedats de crítics i de la societat en el sentit que no l’havia escrit ella o bé que el seu nom era tan sols un pseudònim d’Ernst Bloch.
La Sonata té una obertura poderosa del duet, amb un bon treball del color i un punt que també sembla tenir d’influències de la música francesa. Un primer moviment marcat com “Impetuoso” –i on Fons i Hikichi ressalten la calidesa melòdica– dona pas a un breu “Scherzo” que es clou amb un “Adagio” d’un lirisme ben desgranat.
I si pensem en les relacions sempre punyents de Xostakóvitx amb el Partit Comunista de la Unió Soviètica –que el va sotmetre a diverses rectificacions per poder continuar tenint una veu dins l’àmbit musical–, entendrem també la idoneïtat del títol del disc. La Sonata per a viola i piano fou escrita els darrers mesos de vida del compositor rus. Està imbuïda de pessimisme i desolació. El “Moderato” té una gran força narrativa, amb moments de gran energia i d’altres molt més subtils dins d’una àmplia gamma dinàmica. Un punt de sarcasme habita en l’“Allegretto” que precedeix un “Adagio” ple de devastació.
El violista David Fons destaca pel seu lirisme, un bon legato i un so ric, que li permeten exhibir-se en l’obertura de la Sonata de Clarke, però també trobar els colors i el punt de dolor intrínsec a la Sonata de Xostakóvitx. Kei Hikichi és una companya ideal, tan subtil com apassionada, en versions ben equilibrades.
L’enregistrament dut a terme a final d’octubre del 2017 a la Sala García Navarro del Palau de la Música de València, té un so tan ampli com real.
Imatge destacada: David Fons
