ESTIU AL PALAU. Cor Jove de l’Orfeó Català. Ensemble Vocal Pro Musica. Percussions de Barcelona. Josep-Ramon Olivé, baríton. Sara Blanch, soprano. Beñat Egiarte, tenor. Josep Surinyac i Josep Buforn, pianos. Dir.: Esteve Nabona. PALAU DE LA MÚSICA. 15 DE JULIOL DE 2014.
Per Mercedes Conde Pons
Sala plena de gom a gom, un escenari amb més de 130 cantaires –majoritàriament joves–, tres solistes “del planter” i una obra popular com són els Carmina Burana de Carl Orff van esdevenir els ingredients escollits per continuar amb aquest Estiu al Palau que omplirà de música l’escenari modernista els mesos estivals amb una programació selecta i principalment de collita pròpia i que es va inaugurar el passat dia 1 de juliol amb el concert del Cor de noies de l’Orfeó Català i l’Orquestra Camera Musicae amb un doble programa Vivaldi amb Les Quatre estacions i el Glòria RV 589.
Les actuacions del Cor Jove de l’Orfeó Català al mes de juliol s’estan començant a convertir en una tradició molt saludable, tant pel seu altíssim nivell artístic com per l’oportunitat d’oferir al gran públic obres molt conegudes i alhora permetre als joves endinsar-se en el gran repertori, tantes vegades deixat de banda per la seva excessiva promulgació, sovint, cal dir-ho, amb un nivell discutible.
Els Carmina Burana és un recull de poemes profans del segle XIII que van ser descoberts el 1803 al monestir benedictí de Beuern, a Baviera (Alemanya) i posteriorment publicats el 1847 pel filòleg Johann A. Schmeller. Carmina Burana (que vol dir Cançons de Beuern en llatí medieval) recull 300 rimes en diverses llengües: llatí medieval, alemany antic i francès, que tracten sobre els temes més comuns de la vida de la societat de l’època: la fortuna, la natura, l’amor, l’esbarjo, la beguda (cançons de taverna), la vellesa. Carl Orff, en un estil postromàntic molt extremat i efectista –que veu tant de Wagner com de Mahler– musicà 25 d’aquests poemes i els ordenà en tres parts a mode de cantata amb un pseudoargument, que combina la sàtira i la ironia de les cançons procaces de taverna amb el lirisme de les cançons d’amor i les més pastorals cançons dedicades a la natura. “O Fortuna”, que obre i tanca el recull, és un reflex de la influència del paganisme en una època dominada pel control de la gent a través de la religió, però també de les creences de caràcter màgic i pagà.
Obra estrenada el 1937, és un dels hits de la música clàssica (coses de la vida…), sobretot, creiem, pel seu efectisme i la potència i exigència vocal que demana tant al cor com als solistes. Els solistes, en concret, tenen davant continus esculls que han de superar pas a pas i sense descans. No hi ha cap fragment relaxat i calen veus potents i amb una tessitura molt sòlida per assolir-los.
La versió que es va poder sentir al Palau de la Música Catalana tenia l’al·licient d’un Cor Jove de l’Orfeó Català que viu una època gloriosa des de fa un parell d’anys, i la incorporació en aquesta producció de l’Ensemble Vocal Pro Musica de la ciutat portuguesa de Porto permeté ampliar fins a 130 cantants la plantilla per assumir amb prou consistència l’obra. Tots dos cors, liderats per Esteve Nabona, mostraren una solvència indiscutible, un empastament molt difícil d’assolir en un conjunt coral tan gran i una seguretat aclaparadora. En els fragments sovint interpretats per un cor de nens, com és el cas d’“Amor volat undique”, una selecció de cantants femenines del Cor Jove destacà per l’afinació impecable i la dolcesa en la interpretació. Igualment, el cor portuguès tingué el seu moment de protagonisme en el fragment “Veris leta facies”, un fragment de molta intimitat molt ben defensat i amb una sensibilitat extrema.
Ja els coneixíem, però les aportacions respectives en una obra de les característiques d’aquests Carmina Burana serví per confirmar que també en l’àmbit solista la salut del planter de veus catalanes de la generació dels vint-i-pocs és excel·lent. Cal esmentar d’entrada el baríton de vint-i-cinc anys Josep-Ramon Olivé, que va defensar amb una seguretat sorprenent les cançons assignades a la veu de baríton, cadascuna amb les seves particularitats. Dicció sil·làbica perfecta a “Estatuans interius” i uns Sol rodons, ben col·locats i potents. Espectacular en la cançó de taverna “Ego sum abbas” i amb una línia de cant esplèndida en “Circa mea pectoram” i “Dies, nox et omnia”, en què va afrontar més que satisfactòriament els difícils fragments situats al pas de la veu i en el constant accés al falset que demana la partitura. Josep-Ramon Olivé demostra, com ho va fer recentment en l’estrena de l’òpera L’eclipsi d’Alberto García Demestres, que té fusta d’artista i una carrera prometedora pel davant. El tenor basc fincat a Barcelona Beñat Egiarte s’atreví amb la impossible i desagraïda única cançó dedicada al tenor (i que sovint interpreten contratenors o contralts), la satírica “Olim lacus colueram”, que demana no només una veu distorsionada, sinó uns quants Do de pit i fins i tot un Re sobreagut que Egiarte defensà amb molt més que bones intencions, amb una veu ben col·locada i un registre agut ben assegurat, i sense fer ús en cap moment del falset. Sara Blanch, que anys enrere formà part del Cor Jove de l’Orfeó Català, oferí un “Stetit puella” molt delicat, així com brillà en el registre sobreagut amb “Dulcissime”, bo i destacant com una soprano lleugera per tenir en compte, amb un timbre molt bell, si bé en el registre central cal resoldre alguna imprecisió en l’emissió.
No es pot obviar la impressionant tasca d’homes orquestra dels dos pianistes que van assumir la part dedicada a gran orquestra, només complementada per un nodrit grup de percussió. Esplèndids Josep Surinyac i Josep Buforn i molt eficaços el grup Percussions de Barcelona, tots sota la batuta d’un Esteve Nabona atent a tots els detalls.
