PALAU GRANS VEUS. Jakub Józef Orliński, contratenor. Michał Biel, piano. Obres de J. J. Fux, H. Czyż, H. Purcell, M. Karłowicz, S. Moniuszko i G. F. Händel. PALAU DE LA MÚSICA. 25 DE GENER DE 2024.
Els temps canvien també al món de la música clàssica. Ho demostra en cadascuna de les seves actuacions el contratenor Jakub Józef Orliński, un cantant que més enllà de la música aixeca passions i té centenars de milers de fans a tot el món. Orliński és un showman i als trenta-tres anys se serveix dels elements que li són propis per edat per promocionar-se, de YouTube a Instagram passant per TikTok. Orliński s’ha convertit en un ídol de masses entre els joves i no tan joves i ha popularitzat la veu de contratenor.
Així ho demostrava el recital que va oferir dijous al Palau de la Música, ple de gom a gom. Entre el públic, alguns aficionats a la música clàssica, però sobretot fans del contratenor que trepitjaven el Palau per primera vegada; un Palau que va estrenar il·luminació a la restaurada lluerna, un joc de colors que ens va presentar el president de la Fundació, Joaquim Uriach.
Des que va trepitjar l’escenari, Orliński va mostrar una simpatia encomanadissa i uns dots de showman ben entrenat cada vegada que interactuava amb el públic, tant per presentar les cançons com per renyar els insistents sons de mòbil que trencaven la línia de cant, les salutacions a mà alçada d’alguns aficionats des dels seients del cor o els aplaudiments abans d’acabar la cançó. Ell s’ho prenia tot amb un somriure i endavant.
A nivell estrictament musical és quan comencen a sorgir els peròs. És indiscutible que Orliński té una veu bonica i que amb els anys ha millorat la tècnica i el fraseig, amb bons aguts i naturalitat en el cant, però no arriba a emocionar. A la projecció més que discreta –un neòfit s’estranyava que no se sentís gaire– s’hi afegeix que juga escassament amb les colorature i les dinàmiques i busca l’expressivitat en els silencis –a vegades excessius– i canvis de tempo.
El programa, una alternança de música barroca –J. J. Fux, Purcell i Händel– i cançons poloneses de H. Czyż, M. Karłowicz i S. Moniuszko, tampoc no el va ajudar gaire, ja que aquestes segones, tot i ser belles melodies, eren més aviat introspectives i no oferien el foc d’encenalls que el públic esperava. Sí que ho va fer, en canvi, en la famosa The cold song de Purcell, la més aplaudida, i a l’Amén, Al·leluia de Händel que tancava el programa, al qual va afegir tres bisos de propina.
El pianista, el seu compatriota i amic Michał Biel, va complir més que bé en el seu rol d’acompanyant, especialment a les cançons poloneses, on va deixar anar tot el seu vessant expressiu amb apassionament.
Al final, el públic el va aplaudir tot dempeus, cridant, victorejant-lo i venerant-lo, i ell els va retornar l’afecte signant autògrafs i fent-se fotos amb ells.
