TEMPORADA DE MÚSICA DE CAMBRA. Orquestra Da Camera. Antje Weithaas, violí concertino i directora. Obres de Richard Strauss, Benjamin Britten i Piotr Ílitx Txaikovski. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 10 D’OCTUBRE DE 2018.
La temporada de Cambra de l’Auditori es va inaugurar amb un concert memorable, magnífic, sorprenent i –això és el millor– construït sobre una base de músics joves del país d’altíssima solvència. La sessió va ser a càrrec de l’Orquestra Da Camera dirigida des de la posició de concertino per la violinista Antje Weithaas. L’Orquestra Da Camera és un conjunt creat el 2013, integrat per membres dels quartets Casals, Quiroga, Cosmos i Dalia, és a dir, pels millors joves instrumentistes de corda del país i també per altres músics que treballen en grans orquestres europees, entre ells el gran contrabaixista basc Ander Perrino.
Amb el seu nom el conjunt vol homenatjar l’Associació de Música Da Camera que, des del 1913 i fins a l’esclat de la Guerra Civil, va animar la vida musical catalana propiciant la vinguda a Barcelona dels grans músics i compositors de l’època. Amb músics provinents de quatre quartets hi havia certament el perill del xoc d’individualitats, de massa galls en un galliner. Les idees clares i el lideratge indiscutit d’Antje Weithaas i la voluntat de tothom de concertar, de formar grup, de participar en un projecte comú, van aconseguir que tota aquella suma d’”egos” sonés com una orquestra, com una gran orquestra, una mena de dream team de corda, perquè tots eren molts bons individualment.
El que va acabar de fer la sessió memorable va ser l’agosarada elecció del programa. S’hauria pogut tirar per la banda còmoda amb uns barrocs arregladets, un parell de divertiments i una peça de repertori. En comptes d’això es van buscar dues obres denses, intenses, boníssimes i dificilíssimes d’equilibrar, les Metamorphosen de Richard Strauss, una peça imponent que rarament s’interpreta en públic i les Variacions sobre un tema de Frank Bridge de Benjamin Britten. La concessió al repertori la vam tenir en la dolça Serenata per a corda de Txaikovski, amb el seu cèlebre vals, un vals per enamorar, un dels millors del compositor i, a continuació, aquella “Élégie” que et deixa l’ànima amb la consistència d’un flam.
Les Metamorphosen, una peça misteriosa, una peça que esgarrifa, que encongeix l’esperit, una mena de núvol sonor contrapuntístic que evoluciona sempre dins del desassossec i amb llamps dins del núvol, és una mena de rèquiem, un lament savi, privat i críptic per a un món que Strauss sentia que s’esfondrava al seu voltant. Metamorphosen va ser escrita mentre al compositor li arribava la notícia que l’Òpera de Munic havia quedat destruïda pels bombardejos: “La pitjor catàstrofe de la meva vida, no hi ha consol possible”. Metamorphosen va ser escrita originalment per a vint-i-tres instruments solistes (deu violins, cinc violes, cinc violoncels i tres contrabaixos); la versió que se’n va oferir va ser una reducció per a septet, obra de Rudolf Leopold i, certament, l’obra es va ressentir de l’amputació.
El millor moment del concert, el més rodó, va arribar amb les Variacions sobre un tema de Frank Bridge de Britten, una peça d’alta exigència resolta a un nivell altíssim, amb tots els intèrprets en un alt estat de concentració.
Aquest mateix estat d’alta concentració es va aplicar a la peça final, la Serenata de Txaikovski, en la qual, encara que sembli una heretgia, gairebé hi havia massa concentració i tot. Una interpretació una mica més relaxada i deixada anar, menys intensa, també hauria quedat bé.
Imatge destacada: © May Zircus
