PALAU 100. Rundfunk-Sinfonieorchester Berlin. Leonidas Kavakos, violí, Vladimir Jurowski, director. Obres de Mozart, Brahms i Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 30 DE NOVEMBRE DE 2021.
Va haver-hi, fa molts anys, una època heroica de la radiodifusió en què les emissores tenien orquestra simfònica associada. Ara no podrien tenir en nòmina ni un quartet de corda. Les retransmissions dels concerts, en un moment en què no hi havia televisió, eren seguides per milers d’oients i algunes van esdevenir fites històriques. Aquelles orquestres eren un autèntic tresor i la seva feina de difusió de la música va ser enorme.
Tot això ha passat avall. Moltes d’aquelles orquestres han desaparegut i d’altres mantenen el nom però la vinculació amb la radiodifusió és simbòlica.
Com a primera parada d’una gira que els propers quatre dies inclourà Madrid, Alacant i Santander, va passar pel Palau de la Música l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Berlín, una “orquestra de ràdio” històrica que, fundada el 1923, està a punt de complir el centenari.
El concert va començar amb l’obertura de Don Giovanni. Un fosc acord de Re menor –una més de les innombrables meravelles mozartianes– va inundar el Palau i ens va submergir en un instant en un món que no tenia res a veure amb el brogit de la Barcelona prenadalenca. L’obertura sonava, però no acabava de sonar bé; el Palau té una acústica pròpia i a les orquestres que venen de fora se’ls fa difícil acomodar-s’hi.
Vam seguir amb el Concert per a violí de Brahms amb Leonidas Kavakos com a solista. La interpretació del violinista grec va ser exemplar: va resoldre amb seguretat totes les immenses dificultats tècniques d’un dels Concerts més difícils d’executar del gran repertori i ho va fer amb una serietat absoluta, amb una verticalitat total, sense cap mena d’escorç en el posat i girant-se cap a l’orquestra quan no havia de tocar. Va fer honor al Concert de Brahms, el va fer romàntic però no abrandat i ho va fer tot amb una serietat “bachiana”.
En el concert de violí de Brahms l’orquestra no acompanya, no fa de coixí sonor de fons i competeix de tu a tu amb el solista. Dirigida per Vladimir Jurowski, el titular des del 2107, el conjunt berlinès va sonar millor que en l’obertura, tot i que en algun moment va abusar de la seva potència.
A la segona part vam tenir la Novena Simfonia de Schubert, la “Gran” i Jurowski va poder mostrar plenament la seva qualitat com a director. Atent a les veus mitjanes, les que no se senten però aguanten l’edifici sonor, emfasitzant els punts clau i equilibrant les seccions, Jurowski es va acreditar com un director molt complet i competent.
L’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Berlín no és la millor d’Alemanya –allà el nivell de la qualitat orquestral és molt alt–, però és una bona orquestra, amb un bonic equilibri d’edats, gent gran amb experiència i gent jove amb empenta. És una orquestra d’aspecte antic, en la qual els homes encara toquen amb frac (no deu ser cert, però els homes amb frac sembla que sonin millor) i és sobretot una orquestra que s’escolta i aprèn. Van començar desequilibrats, es van anar ajustant i als dos darrers moviments de Schubert, quan tots ja tenien l’acústica del Palau ficada al cap, van sonar com una molt bona orquestra.
Imatge destacada: (c) Peter Meisel.
